El panteó Coromina i les gavines
M’hi va convidar l’amic Andrés Paredes, un dels defensors més actius a la ciutat pel que fa a la conservació i catalogació del patrimoni que acumulen els cementiris de Barcelona. La cita era un diumenge al matí per visitar l’interior d’un panteó familiar al fossar de Montjuïc. Només arribar-hi ja les vam veure, llustroses gavines que ataquen els visitants per protegir els seus nius. Aquest fenomen s’ha fet tan alarmant, que l’empresa Cementiris de Barcelona recomana portar un paraigües per defensar-se d’unes aus que semblen sortides de la famosa pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Durant tota l’excursió les vam veure observant-nos, amatents a cada moviment que fèiem.
Així vam arribar a la Via Sant Oleguer que, juntament amb la veïna Via Santa Eulàlia, és una mena de qui és qui de la burgesia barcelonina, el passeig de Gràcia dels morts. Des d’on érem podíem veure a poca distància el monument a Pascual Madoz o el panteó dedicat a l’empresari Emili Juncadella. Per fi, al número 33 de l’agrupació cinquena, hi vam trobar la sepultura del capità de la marina Eduard Sevilla i Montoliu, edificada entre els anys 1906 i 1907. Es tracta d’un dels pocs panteons modernistes de Montjuïc, projectat per l’arquitecte municipal que es va encarregar de planificar tot el cementiri, Leandre Albareda, autor també de la tomba de Joan Pàmies a la Via Santa Eulàlia o del panteó de la família Riera, a poques passes d’aquí. Aquest cenotafi consisteix en una terrassa de marbre, amb una doble escalinata i unes baranes de ferro forjat, fetes per la foneria de la Vídua Argelaguet, al damunt de la qual hi ha un àngel espectacular esculpit per Rafael Atché. A sota es troba una cambra subterrània, amb una capella decorada amb columnes, on hi ha situades les tombes familiars. Un espai il·luminat per tres finestrals, amb vitralls de Rigalt i Granell. Alhora, una classe d’arquitectura i de disseny, per a un luxós lloc de repòs.
Allí ens esperava Albert Sáenz Coromina, l’actual propietari. El seu avi, Lluís Coromina i Martorell, va comprar el panteó el 1932. I dos anys després va aconseguir un permís del bisbe Manuel Irurita per poder-hi oficiar misses. Llavors Coromina era propietari d’una fàbrica de productes carbònics, que des del 1908 es dedicava a elaborar gas per a sifons, gasoses i refrescs. I que a partir de la Primera Guerra Mundial va obrir sucursals a Madrid, Sevilla, Bilbao i València.
El senyor Sáenz estava indignat i molest per la manca de manteniment que tenen aquesta mena de monuments. El seu panteó havia estat saquejat per uns desconeguts, que hi van trencar un dels vitralls per accedir a l’interior, i se’n van emportar un tram considerable de la barana de ferro. “Ara segurament deu lluir en algun xalet particular”, em deia entristit el meu amfitrió. “Vaig haver de contractar l’empresa Metaphora Vitralls per arreglar els desperfectes i assegurar les bigues i columnes per preservar-ne la integritat. Als propietaris d’aquesta mena de monuments no ens ajuda ningú, quan haurien de ser un patrimoni protegit pel seu valor artístic”.
Novament a la superfície, mentre ens acomiadàvem, vam veure passar un grup de visitants, encuriosits per l’àngel que corona el panteó, armats amb paraigües. S’acostava el migdia, i les gavines semblaven més actives i vigilants, aturades amenaçadorament al damunt de les tombes. Només elles semblaven guardar aquest indret, tan popular i alhora tan desconegut pels barcelonins, on la història es barreja amb l’art. Una passejada dominical per un museu a l’aire lliure, que reclama una mica més d’atenció de les autoritats.