Pantalles i menors: haurem de ser més radicals

Qualsevol pare amb cara i ulls i una mínima capacitat d’observació pot veure que vincular infància amb tecnologia és un negoci rodó per a les grans corporacions de la indústria digital i un autèntic desastre per a la protecció i benestar dels menors. Hem pecat de cofoistes i ingenus. Ens van dir que els nostres fills eren d’un nou món, fins i tot que pertanyien a una espècie diferent, i que nosaltres ja havíem quedat desfasats. La millor campanya de màrqueting de la història de la publicitat, que va fer que ciutadans i institucions ens empasséssim acríticament tota la propaganda que camuflava ben hàbilment els seus interessos mercantils amb destí a la humanitat sencera. Ara fa vergonya recordar l’Eduard Punset explicant que se’ns farien grossos els dits polzes de la mà perquè enviàvem molts missatges de text. Darwin no sabia si plorar o riure dins de la seva tomba escoltant la frivolitat amb què es divulgaven les seves teories, però Punset tenia cues quilomètriques el dia de Sant Jordi.

Els nens nascuts al caire del mil·lenni no només no han estat més especials que els seus predecessors, sinó que en molts casos han estat desposseïts de les capacitats de resistència necessàries per afrontar la vida adulta. Els hem impedit la frustració, els hem donat a entendre que els seus desitjos són llei i que la realitat s’adaptarà a ells i no al revés. D’aquí deuen venir molts dels problemes de salut mental que pateixen i el fet que en molts casos, tot i tenir cobertes necessitats bàsiques i viure objectivament en millors condicions que molts altres adolescents en aquest planeta, s’instal·lin en la queixa contínua i qualsevol opinió adversa els sembli un greuge insuportable. Són vulnerables també davant de l’expansió de qualsevol moda que es difongui pels canals que els resulten més atractius, les xarxes socials, els videojocs, YouTube... Els professors atents al seu alumnat us ho poden explicar de primera mà: tot d’una hi ha un grup de nenes que deixen de menjar, com si l’anorèxia fos un virus; uns altres es fan fanàtics i repeteixen consignes reaccionàries contràries a tots els valors en què se suposa que han estat educats; a aquells els agafa de manera sobtada per ser trans en grup quan no havien expressat mai cap sentiment de disconformitat amb el seu gènere. Per no parlar de l’assetjament que ja no es dona només als centres educatius o els carrers adjacents, sinó que es trasllada als grups de WhatsApp i es pot convertir en un autèntic malson de violència verbal per a la víctima triada. I pel que fa al tema de la igualtat entre nois i noies, cal no perdre de vista que els dispositius digitals d’última generació propicien les pitjors conductes masclistes. A través de la pornografia, ingent i a l’abast de qualsevol amb un sol clic, s’educa els nens en la humiliació, el sotmetiment i la vexació de les noies, i a elles els perverteixen el propi desig tot erotitzant la violència i la submissió i fent que en les relacions sexuals aprenguin a ocupar el lloc de les esclaves torturades. Però a TV3 ja ens han dit que la solució és que els actors porno facin educació sexual a les aules. I per què no pedòfils i proxenetes, ja posats a fer? 

Tot i que no em serveix de consol veient les terribles conseqüències que té per a la salut dels joves l’ús precoç de les noves tecnologies, jo tinc la consciència tranquil·la. En el seu moment vaig resistir tant com vaig poder amb els meus fills i vaig opinar públicament sobre el tema dient que el que s’estava produint era un autèntic procés de colonització de la infantesa. I, com passa ara amb tot, no van trigar a titllar-me de tecnòfoba. Ara el que veig és que només podrem protegir nens i adolescents amb lleis radicals i contundents que prohibeixin l’ús dels mòbils als menors de la mateixa manera que tenen prohibit el tabac o l’alcohol.