A propòsit del pregó “alternatiu” de les festes del barri de Gràcia, a Barcelona, llegeixo a l’ARA que “un grup de veïns disfressats de paneroles han atacat el model de ciutat que Collboni pretén impulsar”.
En contra o a favor del nou model del nou alcalde, en contra o a favor dels pregons alternatius, és indiscutible que disfressar-se de panerola té un mèrit descomunal. N’he buscat fotografies per internet i no les he sabut trobar. Això fa que la meva imaginació voli. “Panerola” —un apel·latiu amorós i vexatori que de vegades em dedica la meva estimada filla— és la denominació genèrica per als insectes de l'ordre dels blatodeus (és a dir, els escarabats de cuina). Ho dic perquè entenc que podien triar colors: marró o negre. I suposo que hauran triat el negre, perquè és més entenedor. Em fa molta gràcia imaginar-me la primera reunió, potser en una terrassa del barri, on van decidir de què es disfressarien. I encara em fa més gràcia imaginar-me “el disseny”. Algú va dibuixar la carcassa de la panerola i algú altre va fer-ne el patró i algú altre va cosir-la. Amb les seves ales i les seves betes per agafar-la al cos. I sobretot visualitzo, esclar, els famosos leotards, o unes mitges gruixudes, o uns leggings, per a les cames d’ells i elles. En una disfressa, els leotards sempre, sempre, sempre em faran riure moltíssim. M’imagino que s’hauran posat una samarreta ajustada, i potser un passamuntanyes, també de color negre. Fa molta calor, anar de panerola, però ja se sap que qui vol lluir ha de patir. A la reunió algú va dir: “Això que s’ho porti cadascú de casa seva”. O potser algú va dir: “Doneu-me les talles i ja vaig jo a comprar, que així anirem tots iguals”. En realitat, la vida són moments tan graciosos com aquest, res més.
