Pandora i els fantasmes de la Barcelona anarquista

Fa unes poques setmanes s’anunciava l’arxivament de l’anomenada operació Pandora, iniciada l’any 2014 amb la detenció d’onze persones a les quals s’atribuïa un presumpte delicte de pertinença a organització terrorista com a presumptes membres dels Grups Anarquistes Coordinats, que haurien portat a terme accions violentes assumint els principis i objectius de la FAI-FRI (Federazione Anarchica Informale - Fronte Rivoluzionario Internazionale). La notícia va ocupar nombroses pàgines d’uns diaris que semblaven retornar-nos, un per un, cadascun dels fantasmes de la història de la Barcelona anarquista.

Amb el precedent de les bullangues anticlericals vuitcentistes del dia de Sant Jaume de l’any 1835, la revolta antimilitarista de les quintes a la Gràcia de 1870, que ressona en el republicanisme barceloní com les batallades de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, fa escriure a Friedrich Engels que a Barcelona hi ha més lluita de barricades que al París de la Comuna. Entremig, les idees llibertàries arriben a la ciutat de la mà del bakuninista italià Giuseppe Fanelli. El fet marca un abans i un després. Per una banda, l’anarquisme penetra amb força i de forma singular en els ambients obrers catalans. Per l’altra, situa l’anarquista italià (o francès) en l’imaginari que envolta la violència social des dels anys de la propaganda pel fet finisecular fins avui. Les bombes Orsini que Santiago Salvador llança contra la platea del Liceu en plena representació de Guillem Tell -com a venjança, al seu torn, per l’execució de Paulí Pallàs, autor de l’intent de magnicidi contra el capità general Martínez-Campos- són un invent italià. Les notícies de Barcelona ocupen portades explosives i gravats arravatats a la premsa europea, on aviat ressona el fatídic nom de Montjuïc, símbol d’una repressió contra el món àcrata que és, alhora, un advertiment contra la intel·lectualitat avançada, representada pel jove Pere Coromines. El nostre procés Dreyfus és conseqüència de l’atemptat contra la processó de Corpus, l’autor del qual era possiblement foraster. Un altre italià, Angiolillo, “venjarà” els condemnats de Montjuïc assassinant Antonio Cánovas del Castillo.

“La ciutat de les bombes”, com la bateja la premsa satírica dels primers anys del segle XX, viu amb pànic les cuites del traficant del terror Joan Rull, exanarquista confident del Govern Civil, que converteix en negoci la denúncia d’unes bombes que ell mateix es dedica a col·locar i fer esclatar. Després d’anys d’exaltació discursiva, amb la Setmana Tràgica arriba l’apogeu d’una Barcelona tan rebel com incapaç de convertir la revolta en revolució política. La protesta general contra l’embarcament de reservistes cap a la Guerra del Rif, compartida per amplis sectors socials i polítics, esdevé un confús episodi de crema de convents, alçament de barricades i franctiradors emboscats, que dona lloc a tota mena de misteris i conjectures. Davant l’onada repressiva desencadenada, Joan Maragall apel·la a “La ciutat del perdó”, però un altre nom fa fortuna: “La Rosa de Foc”, creació lírica del periodista hispanouruguaià Antonio Loredo. Francesc Ferrer i Guàrdia -republicà, maçó i conspirador impenitent, seductor de vídues riques, pedagog dogmàtic, personatge amb llums i ombres, però innocent boc expiatori dels fets de juliol de 1909- esdevindrà màrtir del lliurepensament internacional.

La fi de la Gran Guerra veu néixer el pistolerisme, “quan mataven pels carrers”. De nou, història i llegenda es confonen. L’anarcosindicalista Ángel Pestaña denuncia la mà del comissari Brabo Portillo en l’assassinat de l’empresari Barret, atribuït als obrers i tramat pels alemanys. La figura del fals baró de Köning, que lidera una tèrbola organització criminal vinculada al món policial en els anys previs a la dictadura de Primo de Rivera, fa que durant la República des d’alguns sectors s’associï la violència anarquista a oportunes conspiracions reaccionàries per desestabilitzar el nou règim. Els vincles de la FAI amb la delinqüència són denunciats pel periodista Josep Maria Planes, assassinat l’estiu del 36, quan cent anys de violència, repressió i tensió social eclosionen en una revolució que sovint es confon amb el crim, com no s’està de censurar el líder cenetista Joan Peiró, ministre d’Indústria i assassinat pel franquisme ara fa 75 anys. La impossible recomposició del moviment anarcosindicalista després del franquisme ve determinada pel misteriós cas Scala, on sempre s’ha sospitat que hi hauria la llarga mà dels serveis de seguretat.

Anys de conflicte i violència històrica, de mite amb ressò internacional, de fantasmes casuals o prefabricats que continuen alimentant els malsons de la ciutat, van portar a la presó onze persones acusades de terrorisme. Ara la jutge del cas Pandora ha determinat que de la ideologia àcrata dels detinguts no se’n pot derivar cap prova sobre possibles delictes ni sobre la pertinença a organitzacions terroristes. Cas tancat, fantasmes vius.