És setmana d'efemèrides, i aquest dijous es compleixen quatre anys del dia que Pedro Sánchez va aparèixer a totes les televisions per informar els súbdits del regne d'Espanya que es declarava l'estat d'alarma: “Perquè els espanyols ho entenguin clarament, l'única autoritat competent en tot el territori és la del govern d'Espanya”, va especificar. Així va ser. També va dir: “Aquest virus el vencerem units”. Això ja no.
Des del primer moment, la pandèmia de coronavirus va ser terreny propici per a les pitjors maniobres de la pitjor política. La temptació partidista es multiplicava per la intensitat de la por de la ciutadania i la dels mateixos governants, una por alimentada pel desconeixement de l'amenaça i del rumb que podia prendre. No ens hauríem de cansar mai d'aplaudir la feina dels científics que van treballar —en una contrarellotge veritablement històrica— en el desenvolupament d'una vacuna contra la covid-19. No hauríem de deixar mai de deplorar, també, el paper embrutidor d'aquells que projectaven interessadament ombres damunt aquesta feina, ombres que després es propagaven entre la població en forma de xerrameques que anaven des de la superstició fins a l'esnobisme. Contra una opinió força estesa en aquells dies, és discutible que la majoria dels governs aprofitessin la pandèmia per trepitjar drets i llibertats fonamentals. No es va aprofitar la pandèmia per instaurar dictadures ni per fer caure estats de dret (el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional l'estat d'alarma: va sentenciar que s'havia d'haver declarat, directament, l'estat d'excepció). En canvi, la ciutadania es va arribar a fer molt de mal a ella mateixa, en forma de contagis produïts, en moltes ocasions, per una arrogant niciesa.
Sí que hi va haver governants que varen tenir conductes delictives i fins i tot inhumanes, com el de la Comunitat de Madrid, amb una Ayuso que va deixar morir 7.291 ancians als geriàtrics amb l'argument, reconegut en públic recentment, que de tota manera haurien mort. Qualsevol altre delicte que es cometés aprofitant la conjuntura pandèmica empal·lideix al costat d'aquesta veritable monstruositat, l'impacte de la qual ha tornat a ser amortit per la densa xarxa de protecció que envolta els governants del PP. Les mentides de l'11-M, que s'han recordat també aquests dies, o els majors escàndols de corrupció de tota la Unió Europea, protagonitzats per una organització que té fins i tot la seu central pagada amb diner negre, no afecten el partit més important del sistema polític espanyol.
La corrupció de la pandèmia afecta el PSOE amb el cas Koldo, i afecta el PP de manera com a mínim igualment corrosiva, amb el germà i el nòvio d'Ayuso, i el cosí de Martínez Almeida. A hores d'ara, l'estratègia de tots dos partits passa per mirar de donar més potència al ventilador de la porqueria, a fi d'esquitxar-se mútuament amb més contundència. Ayuso es presenta com a víctima d'una cacera. Tot és profundament brut i desagradable, exactament la mena d'ambient asfixiant en què el PP i Vox es troben més a gust.
