La història sempre tragina ferides mal cicatritzades. Cinc anys després de l’aparició de la covid-19 a Wuhan, són molts els qui ja donen per superada aquella etapa que va paralitzar el món, però encara hi ha qui plora els seus morts o lluita contra les seqüeles de la malaltia. El govern nord-americà continua investigant la causa d’aquella fatalitat mundial. Naturalment, per passar comptes amb Pequín. Fa pocs dies, la CIA, sense aportar noves dades, assenyalava una fuga d’un laboratori xinès, on es manipulaven coronavirus SARS-CoV-2, com el punt d’inici més probable de la pandèmia.
Curiosament, la preocupació per desxifrar l’origen de la covid-19 contrasta amb la creixent indiferència envers l’origen de l’horror dels camps de concentració i extermini nazis. Donald Trump no va ser present als actes del 80è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau per retre homenatge a les víctimes de l’Holocaust i renovar el compromís amb un futur lliure del mal de l’autoritarisme. Ja sabem que el respecte a les persones i a la seva llibertat casen malament amb la política grotesca de la Casa Blanca.
Fa cinc anys, amb el descobriment massiu de la vulnerabilitat humana, es deia que la covid-19 no seria un episodi circumstancial, sinó una experiència històrica. Moltes veus vaticinaven que el món seria millor després dels aprenentatges de la pandèmia. Però les persones som oblidadisses, i el món d’avui, per més que ens dolgui, cada dia s’assembla més al que va perpetrar l’infern d’Auschwitz. Les ideologies d’extrema dreta, racistes, xenòfobes, antisemites s’obren pas arreu i amb facilitat. Tots aquests idearis excloents, amplificats per les empreses tecnològiques globals, són una amenaça real per a les nostres vides, i per al món on haurem de viure.
Albert Camus, poc després de la Segona Guerra Mundial, publica La pesta, una història indispensable sobre el feixisme. A la darrera pàgina del llibre el metge no pot compartir els crits d’alegria quan s’anuncia que el terror de la pesta ha acabat: “Ell sabia el que la multitud ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar amagat durant desenes d’anys [...] i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta es despertarà”. El bacil de la pesta de Camus simbolitza el totalitarisme que no mor ni desapareix mai del tot, sinó que s’arrecera en les ombres de la condició humana, esperant l’instant oportú per tornar a emmalaltir el món. El metge sap una cosa: que el retorn del feixisme sempre és possible. Nosaltres en sabem una de més important: que el seu triomf no és inevitable.
S’ha dit i repetit, i és així: només la memòria del passat evita que les ferides de la història supurin de nou. "Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo", advertia el filòsof nord-americà George Santayana. Hem après a fabricar vacunes per frenar una pandèmia, però encara no n’hem trobat cap per immunitzar-nos contra l’oblit. És una llàstima.
