Panamà i el dret deslocalitzat

L’última macrofiltració periodística, duta a terme per múltiples mitjans internacionals en afortunada confluència amb experts en recerca de dades, ha posat en el punt de mira les societats opaques o societats offshore. La filtració ha esquitxat gran part de l’establishment nacional i internacional, el rovell de l’ou de les llotges d’aquí i d’allà, des d’esportistes fins a polítics, passant per empresaris de primer nivell i folklòrics de mal borràs, als quals tanta indignació sembla que els enxampi per sorpresa. I la veritat és que amb raó: però no perquè no n’hi hagi per a tant d’evadir impostos, que n’hi ha, sinó perquè els papers de Panamà són només una forma més, entre d’altres, de la lògica del capitalisme financer.

Però abans d’això: què és una societat opaca, una offshore? Offshore significa literalment “fora de la costa”, “a ultramar”, i fa referència a la manera com moltes societats traslladen determinades activitats, en aquest cas fiscals, fora del territori on operen habitualment. Offshore és en realitat un eufemisme que fa passar com a fenomen geogràfic (tributar allà, en comptes d’aquí) el que en realitat es descriuria millor com a off-law, és a dir, una societat “fora del dret”. Fora del dret en majúscules, perquè totes les mesures que un hauria d’adoptar per fundar una societat mercantil aquí i en qualsevol estat de dret, i que faciliten la seguretat jurídica i l’honest pagament d’impostos, allà no són necessàries. Les societats off-law, perdó, offshore, només poden ser constituïdes per advocats acreditats al paradís fiscal, sota una estricta confidencialitat respecte als propietaris, que s’amaguen darrere de testaferros o homes de palla, havent de domiciliar-se en un país diferent d’on operen, i sota una absoluta opacitat informativa. Bàsicament, el somni de qualsevol organització criminal.

El seu ús és altament avantatjós per dos motius: qui tributa mitjançant les offshores paga menys impostos dels que pagaria a l’estat on s’origina el rendiment, i ho fa amb un risc molt baix, en la mesura que el país offshore, en aquest cas Panamà, té un sistema, unes infraestructures i un exèrcit d’advocats professionals que n’asseguren la total opacitat.

Sobre aquest tema molta gent es fa dues preguntes, totes dues pertinents: “¿Això és legal?”, seria la primera; “¿Això és una excepció en el nostre sistema?”, seria la segona. A la primera pregunta cal respondre-hi amb matisos: les societats offshore estan a la vora de la legalitat, se situen en una espècie d’espai buit, ambigu i indeterminat, que el dret mateix s’encarrega d’alimentar. Un advocat panameny no li dirà al seu client que l’offshore és legal; el que li dirà és que “no és il·legal”, sempre que no es faci per evadir el pagament d’impostos o per blanquejar diners. La pregunta, llavors, és òbvia: i si és legal, ¿per què cal ocultar-se darrere de testaferros i pràctiques opaques? Les raons poden ser dues: s’oculta o bé perquè en realitat darrere de la societat hi ha un negoci il·legal (corrupció, tràfic de drogues, etc.); o bé perquè, tot i que és legal, la pràctica revela una completa falta de moral i de civisme, ja que els tributs que fugen a ultramar són precisament els que farien funcionar millor un estat del benestar del qual, per cert, els evasors se segueixen beneficiant. En altres paraules, els que apareixen als papers de Panamà no paguen els impostos que mantenen les institucions però segueixen reclamant-ne els serveis (no se’n van a Panamà a curar-se quan estan malalts o a educar-hi els seus fills).

A la pregunta de si això és freqüent o només una excepció en un sistema que, en termes generals, funciona bé, la resposta és trista però cal dir-la: no només és freqüent, sinó que es tracta d’una cosa pitjor. Els papers de Panamà són només una expressió més de la manera com el sistema capitalista sobreviu a la seva pròpia crisi a costa de deslocalitzar, de portar a ultramar, tot el que li suposa un cost o una molèstia. Així, Panamà és per als impostos el mateix que l’Àsia és per a la indústria tèxtil, el que l’Àfrica és per als residus tòxics, i el que, tristament, Turquia és per als refugiats i sol·licitants d’asil. Els anglesos, que de capitalisme en saben bastant, del paradís fiscal en diuen refugi fiscal, i no hi ha coincidència més cruel que la del llenguatge, que ens obliga a anomenar amb la mateixa paraula els que fugen del terrorisme i no troben acolliment entre nosaltres i els que no volen pagar impostos i després són aplaudits al circ.