1. Felipisme. És espectacular la ràbia que Sánchez genera en el felipisme. En podem fer una lectura superficial. No es perdona fàcilment que aquell militant desconegut que va irrompre mentre el felipisme intentava controlar la successió, després dels seus desacords amb Zapatero, els plantés cara i els acabés enviant a les escarxoferes. És el que passa quan un poder vol perllongar la seva influència més enllà del cicle natural de creixement, estabilització i decadència. Hi ha un moment en què només queda l'enrabiada: discursos malcarats contra l'amnistia i el desmantellament d’Espanya amb aires d’ultratomba.
El PSOE sota el lideratge de Felipe González va arribar al poder el 1982 amb una autoritat política i moral sense precedents i amb la dreta encara desconcertada en el trànsit entre la UCD de Suárez, massa liberal per a la tradició espanyola, i l'arribada restauradora d’Aznar. Un cop instal·lat, les inèrcies del poder i el pes de la memòria recent (el 23-F no era tan llunyà) van fer que el PSOE de Felipe González es preocupés més de l’afirmació del seu poder i de les institucions que de dotar el país de la cultura democràtica que no tenia i s’anessin desenvolupant unes pulsions autoritàries que varen culminar amb els GAL i altres formes de corrupció corporativa, amb Roldán com a símbol. Un gran capital democràtic es va anar desgastant. I el règim es va anar tancant. Quan Aznar va ascendir al poder va trobar terreny adobat per seguir en la radicalització del bipartidisme i, per tant, en l’hegemonia de l’executiu sobre el Parlament. No va ser fins després, ja amb Zapatero al poder, que el terreny de joc va començar a ampliar-se sensiblement.
El felipisme, un cop es va treure de sobre Zapatero, i ja sense altra autoritat que la nostàlgia, va voler tancar la porta a qui davant l’evident decadència del partit s’oferia a passar pàgina i arribava amb aires nous. I Pedro Sánchez va fer net. Amb un any de pelegrinatge de seu en seu, va conquerir la militància i va posar en evidència els hereus del felipisme. De cop sembla com si l’amnistia i el pacte de legislatura, amb el protagonisme de l'independentisme català, els hagués de donar una oportunitat de tornar-se a fer sentir. Ni que fos un cant del cigne. I no s’han sabut reprimir. Incapaços d’acceptar que el seu temps ha passat, busquen l'impossible: que els altres els facin cas. No se n'han assabentat: a ells els va tocar desmuntar el franquisme i ho varen fer prou raonablement, malgrat que és legítim pensar que es podia haver anat més enllà.
2. Lleugeresa. Ara la feina d’un govern progressista és impedir el retorn de les dretes autoritàries que creixen sense parar arreu i en les quals es refugia una dreta que es resisteix a afrontar els problemes de canvi d’època que creen desorientació i són terreny de cultiu per a l’autoritarisme. Com sempre, en aquestes mutacions les pulsions autoritàries troben terreny adobat per entrar en el seu moment favorit: blanc o negre, estàs amb mi o estàs contra mi, i de rebot contra la pàtria. És el model pel qual ha optat Feijóo i al qual s'estan apuntant el felipisme, Juan Luis Cebrián i els seus articles canònics i, el que és encara més greu, alguns reconeguts intel·lectuals d’esperit crític, que sembla com si de cop haguessin girat la perspectiva: del “panfleto contra el todo al todo contra el panfleto”.
És la insuportable lleugeresa dels humans, la necessitat de fer-se veure: jo encara soc aquí. Sempre acaba apareixent la pàtria com a coartada (i òbviament només n’hi ha una). I fins i tot n’hi ha que es troben com a casa manifestant-se amb Abascal i companyia. Tanmateix, en aquest punt tots els bàndols s’acaben retrobant: la necessitat de la condició humana quan hi ha mudança de creure en alguna cosa superior i intocable (ja sigui en el cel o en la Terra). Sorprèn, tanmateix, veure com alguns, com si haguessin caigut del cavall, desfan el camí per tornar de la llibertat a l’imperatiu transcendental. Gent de tradició crítica i liberal que tot d’una són incapaços d’acceptar que els problemes polítics s’han de resoldre políticament. I d’assumir que és hora de trobar vies per sortir de la situació d’excepció creada per l’independentisme el 2017, que l’Estat va voler resoldre amb l’autoritarisme, que és molt diferent que l’autoritat.
