Un pam i pipa a l’extrema dreta o un anunci publicitari?
Les valoracions de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de París han estat molt diverses, des de la celebració entusiasta fins al repudi absolut. El diari francès Libération qualificava la cerimònia de “pam i pipa” a l’extrema dreta, i és cert que alguns protagonistes i certes escenes de l’acte han provocat les ires dels conservadors. Fins i tot els bisbes francesos han corregut a queixar-se de la mofa que, segons ells, s’ha fet del cristianisme en una paròdia de El Sant Sopar de Leonardo, amb models d’estètica queer, al ritme de la DJ i activista “transmaricabollo” Barbara Butch.
La cerimònia, en efecte, ha inclòs picades d’ullet a tota una sèrie de qüestions relacionades amb el gènere i la sexualitat, com el poliamor, la no monogàmia, la bisexualitat i, per descomptat, el feminisme, algunes amb més profunditat que altres. Per exemple, l’evocació d’una genealogia feminista a través d’estàtues daurades, que seran instal·lades de forma perenne a la ciutat, incloïa Gisèle Halimi, advocada que va destacar no només en la defensa de dones que podien ser condemnades a penes de presó per haver avortat, sinó també en la de Djamila Boupacha, una independentista algeriana, torturada i condemnada a mort, acusada de terrorisme durant la guerra d’Algèria. Es diu que és a causa d’aquesta ferida no curada de la història francesa recent que Emmanuel Macron va preferir fer entrar al Panteó Joséphine Baker, una figura menys polèmica, que no Halimi.
L’escena de seducció entre tres joves que transcorre en la meravellosa sala Labrouste de la Biblioteca nacional de França, per la seva banda, resultava més picant que xocant –almenys per al públic dels països en què l’homosexualitat no és delicte, que no són tots els que participen en els Jocs–, però tenia l’interès de les referències literàries als llibertins del segle divuit. El llibertinatge ha quedat a la memòria popular a través de les adaptacions cinematogràfiques de Les amistats perilloses de Choderlos de Laclos, que el presenten simplement com una sèrie de jocs sexuals amorals i il·lícits, però aquest moviment tenia un rerefons filosòfic que va influir en la Revolució Francesa (com mostrava l’exposició Sade. La llibertat o el mal que es va poder veure al CCCB).
Els moments més queer i friquis de la cerimònia no van ser, però, aquells en què intervenien drag queens o persones amb cossos no normatius, sinó potser còctels més subtils de referències a la cultura popular francesa. Per exemple, fer cantar a Aya Nakamura –la intèrpret francesa més escoltada internacionalment– que “faria millor d’escollir [...] la llengua de Molière”, paraules d’una cançó de Charles Aznavour, tan diferent de generació i d’estil, i alhora tan francès i tan popular com ella, nascuda a Saint-Denis, però que alguns no consideren prou francesa pel color de la seva pell i els seus orígens familiars; o desencarcarar la guàrdia republicana per fer-la ballar al so d’aquesta cançó; o, també, que l’himne popular revolucionari Ça ira fos interpretat per un grup de heavy metal situat als balcons de la Conciergerie, on va estar empresonada Maria Antonieta, representada amb el cap sota el braç.
Ha provocat la mateixa ira en les files dretanes la presència massiva d’artistes amb trets ètnics i colors de pell diversos, tots els que es poden trobar en una ciutat cosmopolita com París i en un país com França, que ha necessitat mà d’obra estrangera des de fa molt temps. La seva mera presència recorda als nostàlgics d’un passat exclusivament blanc (que en realitat no ha existit mai) que la globalització i la hibridació de les poblacions mundials és un fenomen que no es pot tirar enrere. És evident que els drets de les minories poden retrocedir si l’extrema dreta aconsegueix algun dia governar a França, però aquesta realitat ja no la podran canviar.
D’altra banda, la cerimònia inaugural va ser també una publicitat gens encoberta de la indústria del luxe i, concretament, d’un hòlding de grans firmes que és el patrocinador principal d’aquests Jocs olímpics i el seu propietari, l’individu més ric del món. El relat de la cerimònia també es pot interpretar, doncs, en clau de la desigualtat econòmica més espectacular, entre la precarietat de les persones sense llar expulsades de la ciutat durant els Jocs per no deslluir-los i un luxe a l’abast d’una exigua minoria. És a dir, com un cant al capitalisme ultraliberal. En aquest sentit, podríem llegir aquestes imatges aparentment innovadores de la cerimònia com una mercantilització de legítimes reinvindicacions feministes, antiracistes, anti capacitistes i pro LGBTQI+, per tal de blanquejar França i, per extensió, el nord global. Sens dubte, la cerimònia no canviarà les desigualtats que hi regnen, però, en un marc polític com el dels Jocs i en un registre tan delimitat com el de la cerimònia inaugural, ¿es pot pensar que hauria estat preferible no visibilitzar aquests cossos no masculins, no blancs, no normatius, en nom d’una puresa revolucionària?