A banda dels atacs contra la llengua catalana i l'ultranacionalisme cañí, hi ha un altre puntal que aguanta els acords de govern entre PP i Vox al País Valencià i a les Illes Balears: els diners. El PP és un partit que encara té obertes diverses causes judicials per corrupció, a més de donar cabuda a espectacles tan edificants com el del comerç de mascaretes per part del germà d'Ayuso durant la pandèmia, o la reinserció de Luis Bárcenas i la seva esposa, Rosalía Iglesias, com a treballadors per al grup musical del seu fill Willy, els gloriosos Taburete, ella en la discogràfica que posseeix el mateix Willy, i ell, ehem, com a comptable (pot ser interessant l'aplicació del principi de la comptabilitat extracomptable als números d'un grupet de pop-rock cayetano). Per la seva banda, Vox és una organització que des del primer moment, fins i tot quan encara era un partit extraparlamentari, ha deixat clar que movia pressupostos importants. L'opacitat que, al regne d'Espanya, caracteritza el finançament dels partits polítics, ha permès a Santiago Abascal i la seva colla no haver de donar mai explicacions sobre qui els paga la festa.
El batle de Palma, Jaime Martínez, va ser un d'aquests dirigents del PP que es va guanyar un aplaudiment fàcil quan va decidir ser investit en solitari, sense el suport de Vox. Un aplaudiment fàcil i precipitat, com s'ha vist després, perquè, una vegada passades les eleccions, el PP i Vox han fet públic un acord de governabilitat a l'Ajuntament de Palma que ja tenien lligat, però que han mantingut amagat fins passades les eleccions generals. És la mateixa maniobra que ha dut a terme l'alcaldessa María José Catalá a l'Ajuntament de València. Un pacte de sotamà, amb el doble objectiu exposat al començament: la croada ultranacionalista dins els Països Catalans i la reconquesta de places que havien estat clau per al finançament en B del PP —aquest que justament coneix tan bé el mencionat Bárcenas— com Balears o el País Valencià. El PP, en concret, tant en un lloc com a l'altre duia vuit anys de sequera de poder, i això vol dir que han arribat a veure pampallugues.
També vol dir que hi han tornat, al poder, amb fam endarrerida. I acumulada: a banda de suprimir el català com a llengua preferent en el tracte amb els ciutadans i l'oficina lingüística, una de les primeres decisions del nou govern de Palma ha estat impulsar la ciutat, i l'illa de Mallorca sencera, com a destinació de luxe, tant per al turisme com per als inversors immobiliaris. Són conscients de la pressió especulativa que pesa damunt l'illa, i, lluny de contenir-la, volen aprofitar-se'n. Juntament amb l'anunci del conseller d'Economia i Hisenda, Antoni Costa, segons el qual el Govern de Marga Prohens espera que “vingui molta gent” a Mallorca atreta per la proposta de no pagar l'impost de successions i donacions una vegada ells l'han suprimit, dona una idea del tipus d'activitat econòmica en què pensa el PP: vendre els millors trossos de l'illa als voltors que paguin més. I el darrer, que tanqui la porta.
