Ahir, a les portes del Parlament, minuts després de saber-se la condemna a Laura Borràs, el president Torra va suggerir deixar vacant la presidència de la cambra com a forma de "fer palanca amb la repressió".
Fer palanca amb la repressió, o sigui, aprofitar la força (sovint bruta, en tota la seva polisèmia) de l'Estat per mantenir la tensió i reforçar el múscul del moviment independentista.
Problema: aquesta palanca no es pot dir que estigui trencada, però sí que està gastada o ressentida de tant fer-la servir.
Primer perquè, almenys des del 9-N, el 2014, l'independentisme està sotmès a les més diverses formes de repressió (simbòlica, física, jurídica, econòmica...). Després, perquè aquesta palanca ha estat, massa sovint, el principal argument de combat, allò tan reactiu d'"Espanya no ens fallarà mai". I, finalment, perquè amb un estat com l'espanyol, que ha viscut el Procés com un atemptat, la repressió és i serà una condició permanent. I és difícil convertir en palanques de confrontació puntuals el que és una situació estructural (potser amb l’única excepció de la capacitat d’arrossegament del president Puigdemont).
Finalment, fer palanca amb la repressió és necessari però insuficient, sobretot quan els mateixos partits independentistes han fet malbé la palanca amb la divisió que ha portat a fer inoperativa la primera –i al pas que van qui sap si última– majoria independentista al Parlament.
