El pal, la pastanaga i els drets lingüístics
No per vella (més que l'anar a peu) la tàctica utilitzada pel PSOE pel que fa a la presència del català en la nova llei de l'audiovisual està deixant de ser efectiva. Es tracta de mostrar (o filtrar) un primer esborrany del text que sigui un esguerro total (la llengua catalana no hi surt ni tan sols esmentada), a manera de globus sonda màximament inflat —o punxat, la imatge que més us plagui—. Això serveix per calibrar la reacció catalana, que, com era d'esperar, és ofesa i plena d'escarafalls: però això què és, se'n riuen de nosaltres, n'hi ha per retirar el suport als pressupostos, es burlen d'allò que estableix la Constitució sobre les llengües cooficials, etc. (queixes totes elles basades en certeses, d'altra banda). Cal afegir que, en aquest punt, els capitostos madrilenys obtenen un intangible important, que és una dosi extra de plaer morbós: “Mira cómo se ponen”.
A continuació és previsible que facin algunes cessions mínimes perquè el català tingui una presència testimonial a les plataformes online. Això li servirà, al PSOE, per mostrar-se com un partit de govern dialogant, mentre que ERC mirarà de fer-ho lluir com un avenç, Junts ho blasmarà com un fracàs i una claudicació, i el fet tornarà a servir per a una nova picabaralla entre els socis del govern català, que és una altra de les coses que produeixen plaer (i rèdits polítics: Illa no veu motius per renunciar a l'objectiu d'esdevenir president de la Generalitat) als socialistes. Unides Podem i els comuns, per la seva banda, s'hi posaran de perfil perquè, de manera ben estúpida, entenen que la defensa del català és un assumpte dels partits independentistes.
La defensa dels drets lingüístics (en el nostre cas, els dels catalanoparlants, però el que direm val per a qualsevol llengua) no és, o no hauria de ser, un assumpte de partits polítics. No hauria de ser moneda de canvi, ni argument per a l'especulació i el tacticisme polític. Ho repetirem les vegades que calgui: menysprear una llengua i els seus parlants, o anar-hi en contra, és exactament igual de greu que menysprear les persones pel seu color de pell, raça o religió. Donar per fet que un parlant de català s'ha de conformar a no poder accedir als continguts de les plataformes digitals en la seva llengua, o a accedir-hi d'una manera marginal i per la porta del darrere, és equivalent a dir-li a algú que no pot sopar en un restaurant o entrar dins un local perquè és negre. Igual de greu i igual d'inacceptable.
Juntament amb els drets de les dones, els del col·lectiu LGTBI i els dels migrants, els drets lingüístics (i més específicament, de les minories lingüístiques) són la gran conquesta pendent. No és tolerable, en democràcia, que es negui a la ciutadania el dret a viure plenament en la seva llengua, com tampoc ho és donar crèdit als negacionistes de la diversitat lingüística. Les forces polítiques que es diuen d'esquerres, o progressistes, o simplement democràtiques, s'hi han de comprometre a fons si en poc temps no volen quedar retratades com a reaccionàries i obsoletes.