Països Catalans, 1978

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUns quants almogàvers -¿pocs?, ¿molts?: no tants com caldria, en tot cas- s'han enfadat perquè els diputats espanyols, en ple consensualisme , han decidit que "en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas". La cosa s'ha interpretat, i així ha de ser interpretada, com un obstacle constitucional a la idea política d'allò que en diem "Països Catalans". Naturalment, si, un dia, el País Valencià, les Illes i el Principat arribaven a federar-se , ni que només fos des d'unes mínimes autonomies respectives, la classe política de Madrid, sofriria una infart nacional . Siguem comprensius. La classe política en qüestió, heterogènia però solidària, no té cap vocació de suïcida. La proposta del veto provenia del sector ultra: l'anomenada Alianza Popular. I tothom, o gairebé tothom, la va votar. I qui no, s'hi va abstenir. Era un excés de consensus . Lògic, tanmateix. Com que era lògic -o sigui: previsible-, m'estranya que algú se n'hagi sentit ofès, per més almogàver que sigui. No en pagava la pena. [...]

¿"Països Catalans"? Calma, calma! Quan sigui l'ocasió d'una autèntica oportunitat revolucionària , en tornarem a parlar. La perspectiva no és cap revolució . Els partits pseudomarxistes tendeixen a dissimular la trampa: són sol·lícitament afectuosos de cara a les classes dominants , que són les nostres, vull dir, les que aguantem geogràficament, i les altres, més poderoses, que arriben al nivell multinacional. En realitat, ningú no vol fer la revolució , ni tan sols una reforma mitjanament higiènica. Jo no sé què passa al Principat o a les Illes: al País Valencià, la burgesia més reaccionària, temperalment feixista i d'una visió provinciana del problema nacional, és la que festeja el Consell, i que intenta hipotecar-lo. Són les notícies que corren i que jo sé de bona font. La lluita de classes i l'emancipació nacional dels valencians van pel mateix camí. I serà el camí d'uns Països Catalans conseqüents.