Els Països Catalans en el procés sobiranista català

Un malentès en el si de l'Assemblea Nacional Catalana, que ha acabat impedint l'entrada en igualtat de condicions de la federació de Mallorca, ha tornat a posar sobre la taula una qüestió incòmoda que fa temps que sura en l'ambient: quin és l'encaix dels Països Catalans en el procés sobiranista obert a Catalunya? Si el Principat prem l'accelerador, tot sol, cap a la independència, on queda la vella idea d'un espai nacional comú a totes les terres de parla catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó? ¿Cal que ens n'oblidem o, per contra, els hem de fer ben presents en aquest procés? No és una qüestió fàcil, i fins ara han predominat dues respostes, oposades però no del tot satisfactòries.

D'una banda, hi ha els que, plenament identificats amb el marc nacional dels Països Catalans, viuen aquest procés amb una mescla d'incomoditat i mala consciència, i de tant en tant fan proclames, gestos, campanyes o jornades per reivindicar la idea , el mapa o la icona dels Països Catalans. Alguns són sincers, a d'altres més aviat els mou l'estètica, i es limiten a fer declamacions romàntiques de fidelitat eterna a la nació completa sense preocupar-se gaire de com es construeix això. En el millor dels casos, però, aquesta és una postura estèril que no canvia res. En la seva pitjor versió, aquesta postura pot resultar contraproduent, perquè associa, si més no implícitament, la idea dels Països Catalans a un llast que Catalunya hauria d'arrossegar en aquest procés . És difícil trobar una estratègia més eficaç per fer antipàtic el projecte dels Països Catalans que convertir-los en un fre a un projecte col·lectiu d'ampli consens com la independència de Catalunya.

A l'altre extrem, hi ha els que no en volen ni sentir a parlar, d'aquest tema. Repeteixen que "ara no toca", que aquesta és una qüestió superada i que la més mínima menció al marc compartit és, ara ja, sobrera. Cadascú ha de fer el seu camí, diuen, i no ens hem d'entretenir en una idea romàntica però fracassada. Passem pàgina. Hi ha qui va més enllà i pràcticament defensa que només pensar-hi és contraproduent, tant pel procés català com per als nacionalismes valencians i illencs. Com si aquest fos el problema d'uns i d'altres! N'hi ha que, almenys, amaneixen la renúncia amb un optimisme remarcable, que preveu que una hipotètica independència de Catalunya tindria uns efectes gairebé taumatúrgics a la resta de països: obriria els ulls i desvetllaria consciències adormides. És una possibilitat, certament. Però no en tenim cap certesa, i la hipòtesi contrària és també plausible. Confiar-hi, sense més, és una aposta arriscada.

Hi ha, però, marge per a una actitud alternativa. En efecte, els Països Catalans en aquest procés ni hi són ni se'ls espera. Ningú amb un mínim contacte amb la realitat se n'hauria de sorprendre: és el que tenim. Ara bé, una vegada hem acceptat això amb naturalitat, hem de donar per tancada la carpeta Països Catalans ? ¿Hem de desar la vella idea, els mapes i llibres en el calaix de les bones intencions que mai van reeixir? Ni de bon tros. És precisament ara que cal tenir-ne cura, preservar i reforçar tant com puguem els vincles entre els nostres països. Però no per conrear la ingènua idea que el País Valencià o les Illes s'incorporaran a un procés que no els interpel·la: això no passarà, almenys en alguna generació. Cal fer-ho per evitar que aquest procés allunye encara més uns territoris que, econòmicament i culturalment, es necessiten. Som països petits, tenim una llengua i una cultura tan vives com fràgils, i un sistema productiu molt malmès per una combinació dels errors propis i un maltractament secular que compartim.

Concretament, la prioritat en aquest context hauria de ser fer difícil que, en un hipotètic pacte amb Espanya per un nou estatus polític -d'independència o del que siga-, les institucions catalanes decidesquen pagar el preu d'oblidar-se completament i definitivament de les relacions amb la resta dels Països Catalans. Per a alguns seria un preu insignificant, per a nosaltres seria tràgic. Aquest és el risc real, tangible i que caldria conjurar: amb independència o sense, la llengua i cultura catalanes, i el nostre teixit productiu, tenen moltes més probabilitats de sobreviure i de progressar en un marc de proximitat i cooperació entre els nostres territoris que si seguim, temeràriament, donant-nos l'esquena. Recosim-nos, doncs. Amb delicadesa, encert i perseverança.