Paisatge, patrimoni i polítiques públiques

Tendim a ser bastant binaris: això és bo i allò és dolent; això val la pena i allò gens; això s’ha de protegir i allò no cal. Tinc la impressió que aquest deix afecta també les polítiques públiques, tant les de caràcter territorial, ambiental i paisatgístic com les de caràcter patrimonial i cultural. Allò que està catalogat i inventariat, ja sigui un espai natural o un bé cultural, serà objecte de protecció, en diferents graus i en funció de l’ordenament jurídic vigent; però allò que no ho està, romandrà en l’oblit i en la indiferència, en una mena de terra de ningú on no se sap ben bé què cal fer ni com.

Crec arribada l’hora de canviar de perspectiva, de superar aquesta mirada desfasada del territori i del patrimoni en forma de taques d’oli: en una banda, àmbits geogràfics i béns culturals ben delimitats que seran objecte de mesures de protecció i, en l’altra, la resta, els territoris de la vida quotidiana i els milers i milers d’objectes i d’elements patrimonials no inventariats ni catalogats que romanen a la intempèrie. Una estructura parcel·lària mil·lenària, unes feixes centenàries, una xarxa de camins determinada, una cabana de pedra seca, les casetes dels peons caminers, els anuncis publicitaris de les dècades de 1940 o 1950 que encara esquitxen molts racons del país, etc., etc., difícilment seran mai declarats béns culturals d’interès local ni béns culturals d’interès nacional, però no per això deixen de tenir interès. Potser no seran protegits ni inventariats seguint els paràmetres habituals de la catalogació patrimonial, però sí que s’han de poder encabir en la gestió quotidiana i dinàmica del territori, i també en la urbanística. No es tracta de protegir-ho tot; es tracta de ser sensibles a tot. Si alguna cosa poden aportar els estudis de paisatge al món del patrimoni és precisament aquesta visió global, holística, integradora del paisatge; una visió que permet entendre tal o tal altre element patrimonial no com un artefacte aïllat, sinó com una peça més d’un conjunt, és a dir, d’un paisatge que li dóna sentit i raó de ser.

El paisatge actual és la suma de capes i capes d’història que ens remeten a un passat més o menys llunyà. En un continent tan humanitzat com l’europeu, el valor patrimonial del paisatge és excepcional i cal tenir-lo sempre present en l’àmbit de les polítiques públiques, sobretot en les de caràcter territorial i cultural, independentment de si tal o tal altre paisatge (en bloc o per fragments) està catalogat. Hauríem de ser capaços d’entendre l’enorme potencial que té la dimensió històrica del paisatge a l’hora de proporcionar informació rellevant per a la seva futura gestió i planificació: les tipologies constructives, els models de poblament, les estructures parcel·làries i els seus límits, les infraestructures de contenció de sòls, els sistemes de reg, la xarxa de camins públics i camins ramaders, les trames urbanes i un llarg etcètera són petges que els nostres avantpassats han deixat impreses en el paisatge i que han conformat la nostra matriu paisatgística.

Els paisatges actuals són el resultat de segles d’història i aquestes petjades del passat que perviuen en el territori present no només contribueixen a definir la identitat d’un determinat paisatge, sinó que constitueixen elements bàsics per pensar-ne el futur. Per això no és gens estrany que Europa, un continent amb una enorme diversitat de paisatges humanitzats, compti amb una rica tradició d’estudis de geografia històrica i de caracterització històrica del paisatge. No es tracta només de conèixer millor el passat, sinó d’aconseguir que aquest coneixement esdevingui un instrument útil per als gestors i planificadors del territori, a més a més d’actuar com a poderosa via de sensibilització ciutadana. Quan un territori perd la seva memòria, perd la seva identitat, el seu sentit del lloc, la seva singularitat, i comença a banalitzar-se. El territori és el receptacle del passat en el present. El temps s’ha escapolit, però el paisatge roman i és a través d’aquest llibre obert com accedim quotidianament a un passat que tot ho amara. El procés de construcció d’una identitat cultural col·lectiva és, sobretot, un procés de territorialització de la història i d’historicitat del territori que queda plasmat en el paisatge, no només en aquells que han estat objecte de reconeixement institucional pel fet de ser dipositaris d’una sèrie de valors oficialment reconeguts, sinó -i sobretot- en els paisatges de la vida quotidiana.