A principis de setembre del 2017, ara fa cinc anys, la ciutadania independentista estava organitzada i hipermobilitzada, convençuda de trobar-se en vigílies d’esdeveniments històrics. Per la seva banda, els catalans unionistes i l’establishment espanyol, després d’anys de desdenys (és un suflé, no s’hi atreviran, los catalanes son cobardones...), començaven a estar seriosament alarmats, i a veure que els caldria arromangar-se al carrer, als mitjans de comunicació, als tribunals o amb els piolins, cadascun segons les seves possibilitats.
La culminació d’aquell escenari van ser les jornades, sens dubte històriques, del 20 de setembre i de l’1 d’octubre. Dates modèliques de compromís, sovint d’heroisme cívic, però que –disculpin que no m’autocensuri– no atorgaven, xifres en mà, la legitimitat necessària per a una declaració unilateral d’independència; menys encara un mandat de vigència indefinida, vàlid cinc, o sis, o set anys després. D’altra banda, al llarg d’aquell octubre es va fer evident que la independència no estava gens preparada en termes tècnics, logístics, de control d’infraestructures, de suports internacionals, etcètera.
A principis de setembre del 2022, el panorama és tot un altre. L’independentisme social, de base, es troba –tret d’una minoria d’irreductibles que tendeixen a la caricatura– desanimat i desmobilitzat. No només, però en part a causa de les profundes fractures que trenquen l’independentisme organitzat. Fractures tàctiques, estratègiques, de càlcul electoral, fins i tot de concepció política en el sentit més ampli.
Mentre la CUP persisteix en el seu “la independència serà anticapitalista o no serà”, la faceta més visible del trencament és la relació fratricida entre Esquerra i Junts. Però no és l’única. Dins de Junts han de resoldre què volen ser quan siguin grans, i semblen enfrontar-se els que voldrien que fos un partit tan independentista com calgui, però convencional, endreçat, amb uns lideratges sotmesos a l’escrutini democràtic; i aquells altres que fan la impressió de desitjar una mena de moviment peronista a la catalana, amb una Evita que s’adreci directament al “poble” –la presidenta de l’ANC diu “la gent”– i pretengui ser-ne la veu genuïna, contra traïdors, covards, fluixos i autonomistes. I en els rengles aparentment unànimes d’Esquerra (qui diria que és el mateix partit dels anys 2006-2011, per exemple!) han de calibrar amb molta finezza els límits i els fruits del diàleg i de l’aliança tàcita amb el PSOE, per més que tinguin l’avantatge d’una marca política acreditada des de fa gairebé cent anys.
També en el camp dels adversaris de la independència les coses han canviat molt al llarg d’aquest darrer quinquenni. També l’unionisme està desmobilitzat, perquè la seva ha estat sempre una mobilització defensiva, reactiva; i si el drac “separatista” –com diuen ells– ja no treu foc ni sofre per la boca i els narius, tampoc no cal un cavaller Manuel Valls, ni un cavaller Pepe Borrell, ni un cavaller-marquès de Vargas Llosa que vinguin a protegir del monstre les desemparades masses que cantaven allò de “¡Yo soy español, español, español!” Que els fantotxes de Tabàrnia acabin d’elegir Isabel Díaz Ayuso presidenta d’aquella grotesca invenció territorial indica que, en el terreny del ridícul i de la desesperació per ser notícia, ja no es pot caure més avall.
Aquest refredament de la situació ha modificat a fons la geografia electoral unionista. El partit que més cultivava i es beneficiava de la crispació, de la provocació al carrer al voltant dels llaços grocs, etcètera, és a dir, Ciutadans, s’està desfent com un bolado, perquè, a més, fora de Catalunya el seu projecte espanyol no va tenir mai cap consistència ni doctrinal ni organitzativa, a banda del fugaç atractiu de la novetat. Vox ha ocupat parcialment el seu espai, però està per veure que s’hi consolidi, amb un discurs molt passat de voltes per al moment actual.
En definitiva, el gran beneficiari de la reestructuració política del territori antiindependentista ha estat el PSC. Els socialistes, que el 2015-2017 es movien en la forquilla dels 16/17 diputats, el 2021 van doblar la representació, van ser el partit més votat, i les enquestes els auguren continuïtat en la tendència a l’alça. Són les conseqüències de ser –tot i que amputat de la seva ala catalanista– un partit de veritat, present capil·larment en el territori i en la societat, practicant d’aquell hàbil tacticisme que l’ARA resumia l’altre dia amb una imatge brillant: el partit de les elits barcelonines... i també dels taxistes. Això sense oblidar l’avantatge de tenir des del 2018 el govern d’Espanya, i el regal del cel que representa per als de Salvador Illa la imatge de divisió i d’enfrontament que projecten els partits independentistes governants.
Si aquesta divisió persisteix i s’agreuja, l’unionisme light dels Socialistes de Catalunya té moltes possibilitats de prevaldre, de forçar ERC a un “pacte de progrés” tal vegada fins i tot amb la CUP. Seria la fórmula que regeix a Sant Cugat del Vallès des del 2019. Justament, les eleccions municipals del proper mes de maig seran un excel·lent laboratori i un bon termòmetre del paisatge que he intentat descriure.
Dit això, molt bona Diada a tothom!
