Un estat sense país?

Fa uns dies, en el debat de política general al Parlament, el president Mas va dir que la política de retallades no era ni de dretes ni d'esquerres. L'afirmació no se sosté empíricament: la política de retallades és de dretes perquè fomenta la desigualtat i retalla drets. Però és, sobretot i fonamentalment, una política equivocada, que no està fent més que enfonsar l'economia, destruir el teixit productiu, enviar la gent a l'atur i, finalment, augmentar el deute i el dèficit: just el que se'ns diu que es vol combatre.

Aquest caràcter erroni ens el confirmen cada dia les terribles grans xifres, però també s'observa a la petita escala, que permet veure'n millor l'abast i les conseqüències. Els puc explicar, sobre això, la meva experiència com a editor de L'Avenç , una de les revistes culturals més importants que es publiquen en llengua catalana. Em limito a un dia concret, el mateix dia que escoltava, per la ràdio, el debat al Parlament. Aquell matí vaig rebre aquests tres correus electrònics: el primer era d'un jubilat que, en termes molt afectuosos cap a la nostra revista, deia que no renovava la subscripció i que, a partir d'ara, llegiria les nostres "extraordinàries entrevistes" a la biblioteca pública de la seva ciutat. El segon era, precisament, d'una biblioteca municipal d'una vila de la Catalunya central en què ens deien que, ben a desgrat seu, es donaven de baixa perquè no podien pagar la subscripció. I el tercer era de la biblioteca de l'Instituto Cervantes a Roma, d'on ens explicaven que alguns lectors els havien demanat la nostra revista, però com que l'administració pública no podia pagar la subscripció, ens suggerien que els hi enviéssim gratuïtament.

Això, al matí. Aquella tarda, la meva gerent es barallava per telèfon amb els responsables d'una universitat pública catalana, per a la qual hem editat un llibre que no ens poden dir encara quan cobrarem, i preguntava a un organisme de la Generalitat quan farien efectiu el pagament d'una factura que ens deuen de fa mesos i mesos. El problema és que aquest panorama que descric és compartit per la totalitat dels editors amb qui parlo, ofegats per la brutal reducció dels ajuts públics i per l'enorme contracció del consum privat, i que està amenaçant seriosament la persistència mateixa del sector tal com l'havíem conegut. El nostre govern es limita a dir-nos el que el ministre Montoro els diu a ells, que "no hi ha diners". Però al mateix temps, moltes de les persones amb qui parlo aquests dies, algunes ben pròximes al govern, em diuen que són un "escàndol" les subvencions que la Generalitat destina a un determinat grup privat de comunicació.

És cert que la política "d'austeritat per als pobres" és una política imposada des d'Alemanya, convertida -per a la seva desgràcia i la nostra- en el nou amo d'Europa, però no per això els governs d'aquí deixen de tenir-hi una responsabilitat, en la mesura que s'afanyen a aplicar unes polítiques que, contra tota evidència, ens presenten com les úniques possibles. Cada euro que es retalla no fa més que augmentar el dèficit. A tot arreu on s'està aplicant -només cal mirar Portugal- la política d'austeritat és un fracàs: ha fet entrar les economies en un cercle viciós, en una espiral descendent cap al no-res. Això sí, amb un gran patiment humà i social, la inutilitat del qual no fa més que agreujar el seu caràcter injust: al capdavall, estem pagant les fantasies del capital financer, no pas els "excessos" de l'estat del benestar. Un premi Nobel d'economia, Joseph Stiglitz, ens adverteix que Europa avança cap al suïcidi econòmic, mentre ens recorda que no s'estan rescatant països, sinó la banca.

Són unes polítiques que estan fent malbé el país, i molt en particular la seva cultura. Hi ha molta gent en aquest país que aspirem a la plenitud. Però també som molts els que pensem que és tan o més important la construcció nacional que la construcció d'un estat; i, en això, la cultura hi té un paper fonamental. Els progressos fets amb grans esforços en aquests últims trenta anys i escaig ara estan, directament, en perill. Llavors, per què voldrem l'estat propi, si no som capaços de defensar la cultura pròpia? ¿No seria una paradoxa sagnant que, si mai aconseguim aquesta plenitud, ens trobem amb la buidor d'un país culturalment empobrit, cosa que voldrà dir, també, democràticament empobrit? Estructures d'estat? I tant, les que calguin. Però només si hi ha al darrere un país, i una cultura que el sostingui.