El país viu moments difícils

En efecte, no sé si ho han sentit a dir a part o banda (és una remor força discreta), però el país travessa moments de dificultat, i això contribueix al fet que cadascú l'enfili per allà on trobi més convenient. És el cas de l'excel·lentíssim Xavier García Albiol, l'alcalde de Badalona, que un dia va aprendre a dir que donar la targeta sanitària als immigrants és una injustícia social i així el tenim encara, difonent per allà on va el seu missatge en forma de rotllo de pianola (a força de repetir-lo ha aconseguit que gairebé li surti d'una tirada). Ja se sap: com que el país viu moments difícils a algú se li ha de carregar el mort, i els immigrants (sobretot els que només fa 24 hores que han arribat, que són els que més obsessionen García Albiol) fan aquest paper de manera excel·lent.

Com que el país viu moments difícils, un altre prohom tan notori com el senyor Duran i Lleida ha fet una crida a no dividir el partit que ell lidera (la venerable Unió Democràtica de Catalunya), tot i que en realitat es tracta d'una crida al senyor Vila d'Abadal perquè s'abstingui de tocar-li el que no sona durant el congrés que Unió celebra aquest cap de setmana. El que Duran i Lleida considera, en definitiva, és que, en aquest moment tan delicat, el país no es pot permetre qüestionar el seu imprescindible lideratge. I si no s'ho pot permetre el país, encara menys s'ho pot permetre Vila d'Abadal, que, a més d'alcalde de Vic, és un home que suggereix que Jesucrist també era independentista: i és que els democristians, ja se sap, han nascut per ser la sal de la terra.

Com que el país viu moments difícils, la cap de files del susdit Xavier García Albiol, Alícia Sánchez-Camacho (que, per cert, cada dia té més tirada a algun personatge de Pilarín Bayés), es multiplica fins al paroxisme en benefici de totes les pàtries que troba al seu abast: avui l'espanyola, demà la catalana i demà passat la que convingui. Tan aviat diu que negocia el pacte fiscal amb el govern de Rajoy (i aleshores la veiem fent-se fotos en algun ministeri) com anuncia conseqüències terribles per als pensionistes catalans si Artur Mas s'encaparra amb la seva deriva sobiranista (i aleshores la veiem fent-se fotos al Parlament): un no parar de fer-se fotos, en resum, sense que d'aquest vast àlbum d'imatges se n'arribi a derivar cap resultat tangible. Però el país, ja ho sabem, necessita el tragí de l'Alícia per mirar de sortir dels moments difícils que pateix.

I com que el país viu moments difícils, el mateix president Mas reclama la Hisenda pròpia per a Catalunya, mentre de Madrid plouen els decrets de retallades (els divendres) i les nacionalitzacions bancàries (els dilluns). Per la seva banda, Mas-Colell, el conseller dotat d'una sinceritat no apta per a menors, se'n va a Las Vegas a fer una altra passada de betum al cuiro de la butaca de Sheldon Adelson, a veure si encara ens cauran algunes ruletes. Potser sí que el moment és difícil, però ja es veu la llum al final del túnel. O és un camió que s'acosta?