La conferència de Glasgow sobre el clima s’allargarà fins al dia 12. Fins ara s’ha avançat en els fronts de les emissions de metà i de la desforestació. Està sent un altre pas, ni espectacular ni menystenible, en un camí en què la humanitat es va comprometent a parar un procés, el de la carbonització de l’atmosfera, que pot ser causa d’un dany il·limitat si no ho fem. És un procés que, a més, té una característica singular que no han tingut altres episodis greus de contaminació atmosfèrica: a tots els efectes el podem considerar irreversible. Ens ha costat uns 200 anys adonar-nos de l’impacte negatiu que l’activitat industrial basada en l’energia carbònica està tenint sobre l’atmosfera. Ara costarà unes dècades aturar la màquina contaminadora. Alguna per bastir la voluntat de fer-ho. Unes quantes més per realment fer-ho.
L’alcaldessa de Barcelona ha estat a Glasgow. Hi ha fet un molt bon paper i ha estat elegida vicepresidenta del grup C40 de ciutats del món contra la crisi climàtica. Com a barceloní m’enorgulleix veure la primera autoritat de la meva ciutat destacar a l’escena internacional i l’aplaudeixo per fer-ho en la millor tradició dels seus antecessors.
Però m’ha sabut greu, no ho negaré, que l’alcaldessa aprofités l’oportunitat per criticar el projecte d’ampliació del Prat i per suggerir, per tant, que som tímids en la lluita per la descarbonització aquells que en termes generals -i no necessàriament en els d’Aena- hi som favorables. Em sap greu perquè jo em considero tan compromès en aquesta causa com ho està ella. Els partidaris de l’ampliació som gent que comparteix l’esperit i les conclusions de Glasgow. La qual cosa no treu que puguem diferir de l’alcaldessa en punts de metodologia sobre com arribar al resultat desitjat. Parlem-ne.
En declaracions als mitjans des de Glasgow, l’alcaldessa va manifestar que era més important gastar-se 1.700 milions d’euros en Rodalies que en l’ampliació de l’aeroport. Podria estar d’acord amb aquesta afirmació si tinguéssim a disposició 1.700 milions i haguéssim de decidir en què ens els gastem. Ara bé, els 1.700 milions d’Aena no existeixen. El projecte és d’inversió. És a dir: en el pla d’Aena els recursos per pagar l’ampliació de l’aeroport els generarà l’ampliació mateixa. L’operació pont que ho faria possible seria un préstec. Tot prou convencional en un projecte d’inversió. Potser ho podríem entendre millor referint-nos a un altre projecte: el de l’Espai Barça. ¿Oi que no diríem que els 1.500 milions que ha de costar serien més ben gastats en iniciatives d’estímul a l’esport base? No ho diríem perquè sabem prou bé que els 1.500 milions el Barça no els té. Els generarà l’ampliació. Això sí: potser podríem esperar que se’n generin més i que l’escreix vagi al foment de l’esport base.
Els ciutadans de Barcelona, en la seva immensa majoria, voldrien fer de Barcelona un model de ciutat verda i socialment inclusiva. Els que defensem l’ampliació de l’aeroport pensem que si ho hem d’aconseguir és indispensable que Barcelona sigui també una ciutat econòmicament productiva. Seria raonable demanar que cada projecte d’inversió sigui neutral pel que fa a les emissions de CO. Però això no és suficient. Cal també que hi hagi projectes. Per exemple, en una ciutat productiva i dinàmica no faltarà l’impuls de mercat per renovar l’habitatge. La regulació pot llavors assegurar que el resultat sigui més verd. També podríem aspirar que l’activitat econòmica generi recursos fiscals que facin possible concedir subsidis que afavoreixin la inclusió i/o la sostenibilitat.
En definitiva: a una ciutat poc productiva, amb economia estancada, no la farem verda, i difícilment inclusiva. Una cosa i l’altra demanen recursos. L’art de la política és saber impulsar simultàniament l’economia, la sostenibilitat i el caràcter inclusiu. Una ciutat pròspera serà capaç de mantenir un programa potent d’habitatge assequible, o de transport verd. El principi és molt general. Així, en el món seran els països més pobres els que trigaran més a implantar una agenda descarbonitzadora. La pobresa té altres urgències. Seran els països pròspers els que primer es podran permetre els sacrificis que demana l’agenda.
Treballem doncs, amb transversalitat política, per un país vip : verd, inclusiu i productiu. I tant de bo l’alcaldessa de Barcelona ajustés el seu tarannà a aquest esperit. El que ha entès per al Barça -que l’Espai Barça serà més sostenible que l’actual- convindria que ho entengués també per a molts altres projectes d’inversió.
Andreu Mas-Colell és economista i catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.
