No han volgut escoltar les crítiques de la comunitat educativa, dels sindicats ni del Consell Valencià de Cultura, que han estat unànimes i inequívoques: el govern de la Generalitat Valenciana presidit per Carlos Mazón, i format per PP i Vox, ha aprovat aquest dijous la nova llei educativa del País Valencià (“Comunitat Valenciana”, segons el nacionalisme espanyol), que aquests dos partits han convingut a anomenar “llei de llibertat educativa”. És una demostració fefaent d'odi institucionalitzat contra la llengua catalana, i també una dolorosa demostració de la facilitat amb què la ultradreta (o l'extrema dreta, o la dreta extrema, o la dreta dura, com en vulgueu dir) s'ha apropiat de la paraula llibertat.
Al contrari de la caricatura que solem endossar-li, la ultradreta no és curta: pel que sembla, entén la importància del llenguatge (la importància decisiva, fonamental, del llenguatge) millor que la majoria dels polítics democràtics. Les classes polítiques de les democràcies occidentals s'han acostumat a un joc baix i perillós, que és buidar les paraules de contingut, esprémer-les i dessecar-les fins que deixen de significar res. Els estrategs de la ultradreta van una passa més enllà i les resignifiquen, fan que vulguin dir una cosa diferent de la que volien dir. De seguida van entendre, també, que la paraula que més els convenia fer-se seva era la més bella, la més preuada de totes. Així han aconseguit, arreu, que la defensa dels drets civils i la justícia social passi a ser vista per molts com un rosari d'imposicions i prohibicions; per contra, la retòrica del domini del més fort, que és la que abraça sempre la ultradreta, s'associa a la llibertat. Aquest principi general adquireix una concreció diferent a cada país, a cada poble o ciutat, a cada comunitat humana, però opera sempre de la mateixa manera.
En el cas del bilingüisme nostrat, quina és la llengua forta i privilegiada? El castellà. Quina és la feble, l'afectada de diglòssia? El català. PP i Vox capgiren l'evidència, de manera que la normalització del català passa a ser, en comptes d'un objectiu i un deure democràtic, una imposició intolerable (que, a més, segons ells va en detriment del castellà). Parteixen de la fal·làcia d'una suposada llibertat de les famílies per escollir (l'escola pública és un servei fonamental que de cap manera pot ser a la carta) per arribar a una “llibertat educativa” igualment falsària, que en definitiva només consisteix a assegurar l'hegemonia del castellà, i l'erradicació paral·lela del català, de dins les aules. I tot això, amb l'argument de fer-ho en favor de la llibertat: és molt difícil desmuntar un discurs fals construït entorn de la idea de llibertat, perquè prèviament has d'aconseguir demostrar que parteix d'una idea manipulada de la llibertat, etc.
Ara el repte és per a Escola Valenciana, la societat valenciana i (a veure si en som capaços) els milions de catalanoparlants que cal que ens organitzem i ens mobilitzem contra aquest estat de coses. Ens duen moltes mentides d'avantatge.
