“Sols el poble salva el poble” és una vella consigna llibertària que aquests dies s'ha dit i escrit arreu, a propòsit de la tragèdia del País Valencià. Com gairebé tot en els nostres dies, de seguida s'ha polaritzat i ha agafat dos sentits contraposats. D'una banda, descriu com la mobilització de la societat civil ha suplit, fins on ha estat possible, la incompetència de les autoritats, sumides en un desgavell vergonyós (i dolorós pel perjudici a les víctimes, però també pel descrèdit que comporta per a les institucions). De l'altra, hi ha qui ha tergiversat la frase i li ha donat un sentit espuri, lligat amb l'antipolítica. Segons aquests, el poble salva el poble perquè hi ha una classe parasitària, anomenada “els polítics”, sense més concreció, que són malvats i conspiren per fer mal a les persones. Curiosament, els que sostenen aquesta versió militen o són afins amb els partits que governen —desgovernen— el País Valencià.
Des del primer dia, les imatges i les notícies sobre la solidaritat que han rebut els valencians han estat moltes i impressionants. De les empleades d'un geriàtric que van pujar més de cent ancians al pis de dalt damunt les espatlles, per salvar-los, fins als milers de persones que han anat fins als llocs del desastre per oferir-se a fer el que convingués, passant per les incomptables mostres de suport, d'escalf, d'estima, de pregària, de tot allò que pogués fer servei o companyia a qui ho ha de menester. Com se sol dir, aquestes notícies i imatges ens tornen la fe en la condició humana.
D'altres, per contra, ens la tornen a prendre. Pocs minuts després que l'alcaldessa de Paiporta, Maribel Albalat, reiterés que la població no compta amb maquinària pesant, ni llum ni comunicacions, i que es troba al caire d'una crisi sanitària (aigües estancades, fems acumulats), el que va rebre va ser una aparatosa i inútil visita dels reis d'Espanya, que només va provocar la protesta encesa dels veïns. Hi ha hagut un terrible fred de peus en la reacció dels poders de l'Estat i les visites de Pedro Sánchez i d'alguns ministres no han fet més que augmentar la imatge de simple gesticulació (se'ls ha d'exigir que no passi com a Mallorca, on les ajudes de Madrid van tardar més d'un any a arribar, i en alguns casos no van ni arribar). Hi ha hagut oportunisme i càlcul polític, i fins i tot falsa solidaritat i turisme de catàstrofes a la recerca d'una foto fàcil.
La insistència de la dreta nacionalista a acusar falsament l'Aemet, els discursos de l'extrema dreta intentant associar la immigració amb caos i pillatge i el comportament erràtic i autoritari dels governants valencians són expressions de toxicitat particularment impresentables. Dissabte al vespre, després d'estar desaparegut tot el dia, Mazón va fer una compareixença grotesca, en què es va atribuir mèrits que no té i va reclamar un lideratge que no ha exercit, sense donar dades de morts ni desapareguts. Mazón i el seu govern han faltat al respecte als ciutadans, començant per les víctimes. I la falta de respecte dels governants als governats, en democràcia, és intolerable.
