Ens calia. Molt. Per això vull donar les gràcies a la pagesia catalana. Sense la condescendència que se’ns pressuposa a vegades a la gent de ciutat. No és el cas. Hem nascut a la ciutat per atzar, però el camp no ens ha quedat mai tan lluny com altres insisteixen a marcar-ho. Sabem d’on surt el que mengem i sabem com costa que surti. Coneixem el paisatge i l’estimem. Per això, gràcies infinites. Per existir, per protestar, per resistir. I gràcies també a qui no ha pogut més. Perquè en aquesta cultura de l’esprémer hem de comptar que no tothom és igual i que el més normal fora desistir tota l’estona. Qui no pot més no llença cap tovallola. Amb la tovallola podem eixugar les llàgrimes. Les seves i les nostres. Perquè compartim la tristesa i la ràbia. Als treballadors del camp els ofeguen. El paisatge es buida i la política de despatxos no trepitja la terra. Només per fer-se la foto.
Amb tots els matisos que vulgueu, mai no hi ha ningú perfecte, el que aquestes protestes evidencien és que és el moment d’afrontar una crisi que ens porta a tots cap al desastre més absolut. La manca de relleu generacional fa temps que ens fa preguntar-nos per què la gent jove no vol dedicar-se a la pagesia. La gent jove que està treballant al camp són una mena de bojos idealistes (als idealistes sempre se’ls pressuposa alguna follia) que defensen una manera de fer i de viure que no importa pràcticament a ningú. Sense la feina del camp, el nostre país no només es morirà de gana, sinó que cremarà pels quatre costats. Ja ha començat a fer-ho. El futur ja ha arribat. Però les decisions polítiques curtterministes de vot encara és hora que serveixin d’alguna cosa. La sequera no només és hídrica. Però que no plogui és culpa de nostrosenyor.
La gent del carrer és al costat de la protesta de la pagesia. “Doncs que consumeixin els seus productes! Que paguin un preu just!”, criden a les xarxes tan fàcilment com sempre. Tenen raó, però no es pot deixar tot en mans dels consumidors. La política té l’obligació de protegir els productors locals i no només les grans cadenes de supermercats. I és cert, no hi ha prou consciència a l’hora de pagar els productes que mengem ni la roba que portem, però no tothom pot pagar el mateix. Això ho sap el sistema, se n’aprofita i passa per sobre de les alternatives com una piconadora. Hi ha molta feina per fer, per part de tothom. I molt poc temps per fer-la. La periodista Ruth Troyano va escriure fa temps: “Sense pagesos no hi ha vida. Ha arribat el moment de fer allò que un país normal faria, que és consumir els seus aliments. Beure’s i menjar-se el país, que és estimar-lo i estar disposada a sostenir un sector primari que agonitza”. No n’hi ha prou amb aplaudir-los. Això també ho vam fer amb les infermeres, que també han protestat. És el moment que els treballadors es donin suport els uns als altres davant unes polítiques que posen tantíssima gent al límit. Idealisme, si voleu. Alè.
No es tracta de triar un bàndol. Ni de rebutjar tot i tothom qui ve de fora. Aquest discurs només genera odi, fomenta la ignorància i empitjora les coses. Els interessos comuns són els que ens permeten viure el dia a dia. Recordem-ho. Ni estem soles al món ni som res les unes sense les altres, ni volem una esquerra woke que fa desaparèixer l’esquerra. El secretari general de l’ONU, António Guterres, acaba de dir que el món “està entrant en l’era del caos”. Diu, des d’una organització que dista molt de ser útil, que estem perdent la confiança en les institucions i en la política. És així. Però els tractors sempre seran nostres.
