El país de Riba i Strubell
Aquest cap de setmana han coincidit les morts de Miquel Strubell i Pau Riba. Compartien el fet de tenir gairebé la mateixa edat i de ser nets de dues eminències, l’un de la ciència, el cirurgià i investigador Josep Trueta, i l’altre de les lletres, el poeta i traductor Carles Riba, tots dos exiliats després de la Guerra Civil. A partir d’aquí, les personalitats i trajectòries professionals de Strubell i Riba han anat per camins diferents.
L’un, un gentleman d’humor britànic passat per Oxford, dedicat a la sociolingüística, als afers públics i a l’activisme cultural i polític. L’altre, passat per la Formentera hippy de finals dels anys seixanta, dedicat a la música i a la literatura amb estades temporals en els límits de la contracultura, fins a acabar autoproclamant-se un artista còsmic.
Però a l’hora dels adeus s’imposa l’evidència que, amb formes, intencions i repercussions diferents, tots dos, Miquel Strubell i Pau Riba, defineixen la coherència, l’excel·lència, en un país no sempre exigent amb ell mateix, i la valentia de la llibertat de pensament i d’acció en una societat que paga cada dia el tribut de tota mena de subordinacions.
Tots dos han omplert de llibertat la seva vida i, al fer-ho, han eixamplat la llibertat de tothom. I tots dos, passant per sobre de totes les anormalitats de la cultura catalana imputables a la política, han contribuït a fer-la més normal, que és tant com dir més gran. El país de Strubell i Riba és aquell que està fet amb materials tan sòlids que serveixen per sostenir el futur.
