El país que volem i el debat constituent

Aviat haurem consumit una cinquena part del segle XXI i els canvis de tot tipus que estem vivint, i al ritme que s’estan produint, no ens deixen temps per reflexionar sobre cap on anem, com a societat, com a país i com a espècie. Malgrat això o potser per això, a hores d’ara ningú deu dubtar de la necessitat que tenim de debatre quin país volem per al nostre futur.

Cada cop es parla més de la necessitat de definir un nou paradigma que ens permeti entendre la lògica de la ràpida evolució que estem vivint, crear els instruments per assegurar la subsistència de l’espècie humana a la Terra i millorar el benestar de tots nosaltres, els habitants d’aquest planeta. De moment, comencem a veure que els sistemes polítics, econòmics, culturals o de comunicació que hem conegut entren en crisi, però en l’horitzó només som capaços d’albirar alguns elements que seran transcendents i omnipresents en el futur que ja tenim aquí.

Tot el que està passant en el nostre país no deixa de ser una mostra evident d’aquests canvis. A Catalunya existeix una consciència molt acusada de la necessitat de posar en qüestió pràcticament tot el que hem heretat i, a partir d’aquí, posar les bases del nou paradigma que hem de construir, en totes les escales: la individual i la col·lectiva, la nacional, l’europea i la global.

Fa ben bé deu anys que va començar a trontollar tot el que semblava irreversible. El marc polític i econòmic de l’estat del benestar, aparentment estable, ha quedat desbordat i les repercussions de la globalització i de l’explosió demogràfica, les migracions, els efectes del canvi climàtic i la lluita soterrada pel control del coneixement i la tecnologia fan imprescindible un ampli debat sobre el futur del nostre país dins un món cada cop més globalitzat en tots els aspectes.

Un debat d’aquesta magnitud no es pot limitar a un debat constituent, tot i que la remodelació del mapa dels estats i la redefinició del paper dels estats en el futur pugui ser una de les conclusions d’aquest debat, aquí i arreu. Seria com començar la casa per la teulada sense haver comprovat el terreny on s’ha de fonamentar.

En el nostre país i en les actuals circumstàncies, qualificar un debat d’aquestes característiques de debat constituent generarà, sens dubte, dues reaccions indesitjables: l’allunyament d’una part de la població catalana que no se sent atreta per un debat considerat constituent i la repressió de l’estat espanyol, que hi veurà una nova estratègia de l’independentisme per seguir avançant cap a la instauració de la República Catalana.

La necessitat del debat sobre el país que volem i com volem relacionar-nos amb els nostres veïns, els del costat i els de més enllà, és inqüestionable. És una qüestió de supervivència, individual i col·lectiva, que no pot veure’s afectada per la miopia política de ningú, ni d’aquí ni d’allà.

Un debat d’aquestes característiques ha de tenir la voluntat d’arribar a tothom, més enllà de les ideologies i les adscripcions nacionals. Potser per això només pot ser impulsat des de la societat civil, des de les seves principals institucions i organitzacions, com ja va passar amb el Congrés de Cultura Catalana, celebrat fa poc més de quaranta anys.

Si en aquell Congrés hi varen participar més de 12.000 congressistes, amb els mitjans de comunicació i participació existents avui en dia s’ha d’aspirar a multiplicar aquest nombre per un doble dígit. Es tracta d’una proposta ambiciosa, però a l’abast d’una societat tan organitzada i estructurada com la nostra. Superar el llindar de l’1,5% de participació (sobre el cens total) ens situaria entre els països europeus més avançats en matèria de processos de participació ciutadana. Seria una prova més de la maduresa de la societat catalana, del seu interès per decidir el seu futur, i la millor manera de convertir les seves conclusions en políticament vinculants.

No tenim cap dubte que una de les conclusions d’aquest debat ciutadà serà que cal dotar-nos d’un altre tipus d’estat si volem seguir progressant com a ciutadans i com a societat. Si això passa, tindrem dues possibilitats: reformar l’actual estat o crear-ne un de nou. En tot cas, ja sabrem com el volem i, el més important, haurem consolidat una mica més la cohesió social a Catalunya i haurem teixit les complicitats internes necessàries per ser molts més els que treballarem per fer possible el canvi.

La nostra esperança, i el nostre prec, és que el consell assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent acabi la seva feina recomanant al president de la Generalitat que abans de qualsevol debat constituent és millor fer una àmplia reflexió ciutadana sobre el futur de Catalunya i, en tot cas i quan correspongui i a qui li correspongui -potser al Consell per la República?-, les conclusions d’aquest debat li serviran per fer un procés constituent participatiu.

EXIGENTS.CAT: Firmen aquest article Alícia Casals, Ariadna Benet, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ferran Mascarell, Ignasi Faura, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Joan Puig, Josep Viana, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Toni Morral, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.