El país que ens van arrabassar
Fa uns dies llegia, astorada, com Sara Vilà posava en dubte que Esquerra Republicana de Catalunya hagués lluitat contra el franquisme. Vaig haver de llegir-ho diverses vegades. Però encara hi donava menys crèdit en pensar que qui deia allò era una senadora d’esquerres -per cert, escollida pel Parlament de Catalunya-. No ho puc entendre de cap manera, crec que sobrepassa de llarg el límit de l’arena del debat polític constructiu. Em dol que es qüestioni la memòria republicana i antifeixista d’ERC, construïda sobre el sacrifici personal de tants i tants, i que, fent-ho, es banalitzi el patiment de tots els ciutadans, fossin d’ERC, del PSUC, d’altres organitzacions o, senzillament, de cap.
El compromís democràtic d’ERC està fora de tot dubte, ara i sempre. Es calcula que una quarta part dels 70.000 militants d’Esquerra van ser empresonats, afusellats o van morir a la Guerra Civil. Més de 700 militants van ser executats, entre els quals hi havia més de 60 alcaldes escollits democràticament. I el gruix de la nostra militància d’aleshores va haver d’exiliar-se per evitar una amenaça tan real com letal. Crec que, com a secretària general d’Esquerra Republicana, em pertoca subratllar-ho.
Des de primera hora ERC va organitzar la lluita clandestina contra el règim de Franco, primer des de Catalunya i després des de l’exili. El 1949 va impulsar el Consell Català del Moviment Europeu, un important instrument de lluita antifranquista a escala internacional, i va formar part de totes les organitzacions antifranquistes durant la dictadura (el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya...). I no només això, sinó que va mantenir el llegat de la Generalitat de Catalunya amb Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas, que va tornar com a president el 1977, conservant un fil feble de legitimitat democràtica amb una convicció i persistència que ens hauria d’enorgullir a tots els catalans, pensem el que pensem.
Som un partit que va ser durament perseguit i que fins i tot encara ara, en ple 2016, té béns confiscats... I tot plegat per defensar la democràcia. Som el partit de Lluís Companys, l’únic president electe de tot Europa executat pel feixisme, el 15 d’octubre de 1940. Som el partit de Josep Sunyol, president del FC Barcelona que, sent diputat, va ser assassinat quatre anys abans, el 1936. En arribar la democràcia, no de manera casual, ERC va ser l’últim de tots els partits a ser legalitzat.
I precisament perquè tenim memòria, nosaltres mai no gosaríem qüestionar el llegat d’altres organitzacions polítiques que van pagar a sang i foc la seva oposició al dictador. El del PSUC, per descomptat. Però tampoc el del Partit Socialista, perseguit i castigat arreu, ni el d’altres forces d’esquerres, partits i sindicats, que mai no van poder refer-se’n, malauradament. Ni negarem la memòria d’altres forces que, sense ser d’esquerres, també van patir les ires del feixisme, com Unió Democràtica de Catalunya, que va perdre el seu president, Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos, així com tots els ciutadans que, sense formar part de cap organització, van patir una repressió duríssima per catalanistes i demòcrates.
El nostre compromís amb les víctimes i els nostres esforços per recuperar la seva memòria segueixen tan vigents que aquesta mateixa setmana hem estat treballant amb el fiscal general per als Drets Humans de l’Argentina per fer el seguiment de les querelles contra els crims del franquisme admeses a tràmit en aquell país (però no a l’estat espanyol). El mes passat, sense anar més lluny, vam impulsar des dels departaments de Justícia, Salut i Exteriors un banc d’ADN per a la identificació de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura.
Però si em dol especialment l’acusació d’una militant d’ICV és perquè conjuntament hem fet alguns dels avenços més notables en polítiques de memòria a Europa, com la creació d’un banc de dades perquè els familiars poguessin saber on són les víctimes i disposar de les dades de la seva mort, l’elaboració d’un protocol d’actuació per a l’obertura de fosses o la creació d’un mapa de les fosses del país. Junts, també, vam batallar amb bona part de la societat civil per al retorn dels papers de Salamanca, perquè junts havíem estat igualment espoliats. I junts vam fer justícia amb el Memorial Democràtic, homenatjant les víctimes de la guerra i conservant la memòria democràtica de Catalunya.
Això no va de qui va pagar el preu més alt, sinó de per què les organitzacions de què som hereves van ser el blanc d’una repressió que no tenia res d’indiscriminada. És un error majúscul fomentar la divisió de l’antifranquisme, perquè tots vam ser víctimes d'aquell règim i tots l’hem combatut. Hem defensat i defensem els mateixos ideals de llibertat i justícia social. I el que ens hem de preguntar de debò és què hem de fer per assolir aquests ideals. Aquest és l’autèntic debat. ¿De debò voleu seguir esperant a obtenir el permís d’un estat, d’un govern espanyol, que manté vius a les places i als carrers els símbols d’una dictadura criminal? ¿De debò que hem de sotmetre el nostre desig de justícia social a l’arbitri d’uns tribunals sotmesos a uns partits polítics? ¿De debò que a Catalunya no podem posar les urnes fins que el TC ho permeti? ¿De debò que hem d’esperar a tenir majoria al Congrés espanyol per posar fi a l’oligopoli energètic i a l’economia del BOE, que és, en realitat, un gravíssim espoli ciutadà? ¿De debò que hem d’esperar ad eternum?
El futur del país que ens van arrabassar aleshores, el país que fa dècades que maldem per reconstruir, el tenim només a les nostres mans. Un país lliure i just al servei de ciutadans lliures i justos. Una nova República, independent, fraterna amb els pobles de l’estat espanyol i moderna, a imatge dels països nòrdics. Una República bastida sobre la memòria i l’orgull de tots els que van donar la vida defensant la democràcia i els drets socials. Deixem de banda els debats fratricides i sumem en la defensa de les llibertats, els drets i els anhels del poble de Catalunya. Sense la independència no podrem fer realitat la justícia social que tots desitgem i que els ciutadans de Catalunya mereixen. Ara, com ja hem fet junts en el passat, estirem tots i ella caurà. Salut i República!