País de primera i de segona

Diu a l’ARA la presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat, Marta Subirà, que “el que no pot ser és que hi hagi una Catalunya de primera i una de segona en el transport públic: la que va en FGC i la que va en Renfe”. Té raó. Per més voluntat que hi posen alguns soferts responsables de Renfe a Catalunya, quan entres a les instal·lacions de FGC és com si canviessis de país, o anessis al país que voldries que fos.

Aquesta diferència l’ha fet possible una inversió de manteniment i de millora sostinguda en els anys (en una xarxa més petita, certament), i la inversió no s’atura, ara amb els projectes d’un altre túnel per connectar el Vallès amb Barcelona o la línia de metro entre la plaça d’Espanya i Gràcia, amb parada a Francesc Macià. Quan els impostos s’usen amb aquesta eficàcia els països maduren.

Per desgràcia, però, n’hi ha que no fan com si canviessin de país, sinó que han canviat, literalment. Cada vegada més empreses de Lleida se’n van a l’Aragó, més de quatre-centes els últims cinc anys. Ho diuen els empresaris i els sindicats: a Catalunya hi ha massa tràmits administratius a l’hora d’obrir o ampliar un negoci, i com que a l’Aragó els hi posen més fàcil, se n’hi van.

Catalunya no ha deixat de ser un país d’emprenedors, això segur, en tots els camps, inclosos els tecnològics punters, tal com confirmen les xifres que assoleixen les start-ups al nostre país. Aleshores deu ser que l’administració no segueix el ritme de la gent que crea riquesa i llocs de treball o que per les finestretes de les administracions s’ha acabat filtrant el prejudici ideològic que cal posar sota sospita algú que vol crear o ampliar una empresa. Per ser un país de primera en tot, no només en trens, cal que l’administració no desesperi amb burocràcies digitals i retards la gent que té ganes de treballar.