País amb pobresa... pobre país
Hem tingut un estiu càlid. Fa unes setmanes que ja hem entrat a la tardor, el temps ha començat a canviar, comencen a arribar les pluges i la llum del sol ens comença a deixar a mitja tarda. Vindran dies freds, foscos i tristos, i per a algunes persones més foscos, més freds i més tristos que per a d'altres. Cada dia hi ha més necessitats socials bàsiques per atendre. Les entitats socials estan detectant noves situacions i treballant més que mai, amb menys recursos i molts entrebancs.
La reforma imposada de la renda mínima d'inserció, la paràlisi de les polítiques actives d'ocupació, la retallada europea dels ajuts alimentaris en un moment de màxima necessitat, la transformació de les caixes d'estalvi en bancs i el futur incert de la seva obra social, els desnonaments per impagaments d'hipoteques a persones que continuaran ofegades pel deute, la reducció de pressupostos socials, l'increment del fracàs escolar... Són alguns dels indicadors que revelen la profunditat de la crisi i que posen en risc la cohesió del nostre país. País amb pobresa... pobre país.
Perquè sense cohesió social és impossible fer front a la crisi. Sense cohesió social no és possible trobar nous camins per al desenvolupament econòmic i social. Que ningú no s'equivoqui: reduir la despesa social no comporta principalment reduir el dèficit, sinó erosionar un dels principals fonaments de la nostra recuperació. Perquè la desigualtat i la pobresa creixents estan relacionades amb la pèrdua de valors en la nostra societat: la confiança, la seguretat i el respecte als altres. Aquests valors, com va assenyalar Keynes, són els animal spirits que fan que l'economia es desenvolupi. Per fer front a la crisi cal prioritzar la lluita contra la pobresa i optar per un nou model de desenvolupament productiu que porti al cor aquesta estratègia.
Fa unes setmanes els partits polítics van acordar al Parlament impulsar un Pacte Nacional contra la Pobresa i l'Exclusió Social. ¿Podria ser que comencéssim a veure la llum al final del túnel? És essencial que ens posem d'acord en aspectes claus i que definim les línies vermelles de la dignitat. Que aquests límits siguin infranquejables i tinguin, almenys, el mateix nivell d'exigència que els requisits de reducció del dèficit o la línia vermella de la immersió lingüística. Viure amb dignitat avui i demà exigeix eradicar la pobresa severa, amb especial atenció a la infantil; assegurar una renda mínima per a totes les persones; disposar de dret garantit a l'habitatge; lluitar contra l'exclusió educativa; millorar la protecció social, combinada amb la formació adequada i l'accés al mercat de treball; avançar substancialment en la reducció de les desigualtats en els nivells de renda i en una distribució equitativa de la riquesa.
Estem vivint temps de canvis. Haurem de fer més amb menys, és cert. Com també ho és que hem de continuar posant-hi imaginació i hem de reformular les prioritats. La pobresa no és justa, és desigual, i produeix infelicitat i divisió. Els criteris pressupostaris han de tenir en compte un criteri general a l'hora d'establir les prioritats: mantenir i millorar la cohesió social a Catalunya. La ciutadania ha de compartir aquestes prioritats assumint un paper actiu i responsable davant la crisi perquè puguem, efectivament, fer més amb menys.
Reforçar el paper emergent del tercer sector és essencial perquè les persones passin d'actuar exclusivament en l'esfera individual a fer-ho en l'esfera social i comunitària. Hem de repensar el model de desenvolupament econòmic i social per prioritzar les polítiques d'inclusió i participació, i treballar des de la coresponsabilitat de tots els agents socials per reduir la pobresa. L es entitats del tercer sector de Catalunya treballarem per la concreció del Pacte Nacional en aquesta legislatura, i continuarem impulsant, amb tot el tercer sector europeu, el desplegament de l'Estratègia 2020 de la Unió Europea que planteja la reducció en un 25% de la pobresa fins al 2015. País amb pobresa, pobre país.
