El país on es diu bon dia (1)

Em disculpo d’entrada amb els lectors pel fet que aquesta setmana els articles d’aquesta columna seran dels que se’n diu “de nevera”, és a dir, no escrits seguint l’actualitat sinó amb uns dies d’antelació. El motiu és que mentre els articles sortiran publicats jo seré a la Fira del Llibre de Buenos Aires, que en l’edició d’enguany, la 45a, té Barcelona com a ciutat convidada.

Ara hi tornarem, sobre la fira, en la mesura que té relació amb el tema de què tractaran aquests articles, que és la cultura catalana. Aquí i a tot arreu, parlar d’una cultura comporta també parlar d’un país i d’una llengua. En aquest sentit, i encara que pequi de benintencionada, em sembla encara encertada -per oberta, per inclusiva- la definició que en va donar Josep Pla: “El meu país és aquell on, quan dic «bon dia», em responen «bon dia»”. Un element que defineix i cohesiona un país és el fet que s’hi parli una llengua concreta, i la demostració que s’hi parla una llengua concreta és el fet que les persones, en parlar-la, s’entenguin. Tot això són obvietats, però en el cas de la cultura catalana no ens queda altre remei, encara, que remarcar obvietats constantment. Perquè, si bé la cultura catalana és una realitat viva, el cert és que ni aquesta cultura ni el país al qual pertany, i ni tan sols la llengua en què s’expressa, són acceptats com a tals per tothom. Hi ha diversos factors que problematitzen aquesta realitat viva i la tornen confusa i, de vegades, difícil d’habitar. D’aquests factors, alguns són externs (per exemple, la pressió d’un nacionalisme espanyol que es nega a assumir la pluralitat cultural, lingüística i nacional d’Espanya) i d’altres són interns (per exemple també, l’empobriment de la percepció de la pròpia cultura).

La Fira del Llibre de Buenos Aires és un nou exemple d’un dels àmbits en què la realitat de la cultura catalana ha assolit més normalitat: l’àmbit internacional. Vinguem d’on vinguem (del País Valencià, de les Balears, del Principat, d’Andorra, de la Catalunya Nord o de l’Alguer), els escriptors en llengua catalana som rebuts sense cap estranyament a qualsevol país on anem, sense que a ningú li causi cap sorpresa el fet que escrivim en català. A Buenos Aires, com ja s’ha dit, la convidada és Barcelona, però això no significa que a les activitats que es duran a terme durant les tres setmanes que dura la fira hi participin només autors i autores barcelonins. Ben al contrari, n’hi haurà de tot Catalunya, i també de les Balears i del País Valencià, tot d’autors que saludem dient “bon dia”. I “buenos días” també, naturalment, perquè el castellà també és una llengua nostra. Barcelona és una capital natural per a tots, i per això tots ens hi sentim inclosos, sense que això vulgui dir cap menyspreu a les capitals, diguem-ne, pròpies, com Palma o València. Així és com ha de ser perquè sigui normal, i així és com ho entenen arreu del món. Però això, que a fora queda tan clar, sovint no ho és tant, i de vegades gens, quan som a dins.