El país del PSC

AGROR. No sé si als catalans ens perd l'estètica, com deia l'Unamuno, però crec que el país sol castigar la prepotència característica dels que a Madrid anomenen chulos i a Catalunya milhomes , de manera força més pejorativa. Aquí l'ostentació se sol castigar, per això crec que Artur Mas pot treure profit del bany d'humilitat que ha rebut de les urnes i, en canvi, estic segur que la gent de Ciutadans patirà si no aprèn a dosificar la legítima autosatisfacció pel seu èxit electoral. El to de Rivera i els seus companys al debat d'investidura va ser molt agre, potser perquè pensen que la xuleria agrada als seus votants (cosa que dubto) o perquè els molesta que la CUP hagi heretat el seu paper de minoria alternativa i no contaminada. El pitjor va venir quan David Fernàndez, a qui Jordi Cañas anomena " carlista con rastas " (?), es va acostar a felicitar Artur Mas, com Junqueras, Navarro i Herrera; mentre Rivera i Camacho es quedaven asseguts i desafiants. Això va més enllà de la discrepància ideològica. És una denúncia de la situació. PP i Ciutadans volen explicitar que estan fora de Catalunya com a sistema polític.

EMOCIÓ. Però PP i Ciutadans representen molts milers de catalans, i la seva autoexclusió no és una bona notícia. Ben cert, seria pitjor que els exclosos fóssim els altres -la majoria-. Però és molt important que evitem que el conflicte passi al terreny emocional; no hem de parlar més de si ens agrada o no Espanya, de si la nostra catalanitat és tel·lúrica, sensual, cultural o monetària. Construir un estat -un espai polític compartit- no són uns jocs florals. El conflicte el tindrem amb el govern espanyol, no amb els ciutadans espanyols ni amb Espanya entesa com una realitat sentimental. Perquè, si no ho fem així, el conflicte també serà intern. Hem de posar-nos en la pell dels que poden sentir-se agredits i animar-los perquè, al seu torn, comprenguin la nostra frustració. Però mantenint el nostre objectiu democràtic; perquè això no se soluciona amb una majoria victoriosa i una minoria derrotada; però, a l'inrevés, encara menys.

EL PARTIT. Aquesta complexitat la viu en la pròpia carn el PSC. Per això és tan important el que li passi. El socialisme català va fer un esforç ingent per cosir un país que tenia tots els números per esquinçar-se. "Que el PSC tingui dues ànimes no és un demèrit; ans al contrari, el seu mèrit és aconseguir que totes dues ànimes convisquin", em diu un dirigent del partit. La qüestió, però, és que les dues ànimes no tenen res a veure amb el que van ser fa 30 anys; el PSC les ha d'identificar i unir-les sota postulats diferents. Puc entendre els que somien en un trencament del socialisme català, perquè sota el puny de ferro dels aparells -el de Nicaragua i el de Ferraz- el partit ha acabat sent una rèmora en els principals debats que ha encarat aquest país. Però pensin, tots aquests somiadors, què passarà si el PSC es trenca a Santa Coloma, Cornellà, Tarragona i tants altres llocs on el PP i Ciutadans estan a l'aguait. Cal explicar el que està passant, el contingut social que hi ha al darrere, a tota la gent que viu aquest procés amb angoixa. I sense el PSC serà molt més complicat. Prestem atenció, més aviat, a la gent del partit que va forçar Pere Navarro a prometre l'abstenció en la tramitació de la consulta -amb gran escàndol de la direcció del PSOE-. Això, tinguem-ho clar, té més mèrit i més importància que mobilitzar un 90% d'independentistes a Osona.