Un país sense cultura
Després de 46 anys de batallar, tanca la revista L’Avenç. 46 anys i 500 números. Ras i curt: aquest país té un problema, i molt greu, amb la seva cultura i el seu sistema cultural. 1.200 subscriptors, només, en el país del 52%! Desapareix una estructura cultural d’estat, el que seria una pota fonamental d’un sistema cultural normal i consolidat; i fins i tot TV3 se n’ha fet ressò. Quan fou mort el combregaren.
És enormement trista, d’una tristesa insondable, aquesta notícia. Ens posa, cruament, davant de les nostres mancances, com a ciutadans i com a país. Ens obliga a preguntar-nos per què no som capaços d’invertir en cultura, mentre molts professionals de la cultura i l’acadèmia s’omplen la boca de lamentacions perquè ningú no ens estima, a fora, naturalment. Nosaltres no som capaços de defensar el nostre sistema cultural, però són els de ponent els que ens fan la vida impossible.
Plega L’Avenç i, com a historiador, vull recordar les paraules que Jaume Serra Húnter va adreçar als seus companys del Consell de Cultura que, el juny de 1931, estaven pensant i dibuixant (ells, sí) les estructures d’estat de la cultura catalana en el moment fundacional de l’autonomia: "Puix que cadascun de nosaltres té les seves preferències ideològiques, jo us prego que les deixeu en segon lloc per tal que tots puguem treballar sota el peu forçat d’un assenyat patriotisme i d’una esperança cada dia més forta en l’esdevenidor de Catalunya". L’Avenç no ha trobat un "assenyat patriotisme" ni en les institucions, ni en els mecenes que, com deia Josep M. Muñoz, prefereixen lluir en tasques més glamuroses, ni entre els ciutadans, molts dels quals es pensen ser patriotes (però no són assenyats).
La pràctica totalitat dels meus professors a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB van escriure i publicar a L’Avenç. A la Universitat de Barcelona, a la UPF i a la resta del sistema universitari català, sigui en història, literatura, filosofia, història de l’art, etc., en definitiva, en el món de la cultura, també trobareu una llarga rastellera de docents i investigadors que hi han publicat. En el futur es farà alguna tesi doctoral per analitzar el paper fonamental d’aquesta revista per vertebrar el sistema cultural català del postfranquisme. Per a la historiografia catalana dels darrers 46 anys, ha estat fonamental. Molta gent de la meva generació, i més jove, hi van publicar el seu primer article; hi vam descobrir afers històrics i novetats historiogràfiques que ens eren desconeguts. En els darrers anys, sota la direcció de Josep M. Muñoz, podíem saltar de la història a la música, passant pel teatre, la literatura i l’art, amb una revista que ens pensàvem que responia a un país modern i avançat.
Ara sabem que només la revista era moderna i avançada. El país va caient a peces i a cada bugada perd un llençol. En la sessió del 18 de 1931, Ventura Gassol va definir la tasca del Consell de Cultura "d’una revolució cultural"; només va poder durar vuit anys. L’Avenç, una altra proposta de "revolució cultural", n’ha aguantat 46 i la fan plegar. Cal tenir-ho present.
