El País Basc en vaga i revolta (1934)
Peces històriques
De la crònica que Pla (Palafrugell, 1897-1981) va escriure a Bilbao el 14 d’octubre de 1934. Apareguda set dies després a La Veu de Catalunya (21-X-1934). El diari, a primera plana, va atribuir aquell retard a dificultats de comunicació. Tant Euskadi com Catalunya patien envestides greus derivades d’una vaga general revolucionària convocada arreu d’Espanya. En el cas català el fracàs de la proclama confederal del president Companys va comportar tal dia com avui presó per ell i el seu govern.
Arribo a la capital de Biscaia a les acaballes de la vaga general. La ciutat sembla sortir d'un malson: els carrers són bruts, els serveis públics, desordenats, l'aspecte de la gent, expectant. De la cambra de l'hotel estant veig passar uns avions militars, sento uns trets als barris obrers, veig circular camions de soldats. A la riba hi ha una concentració de vaixells mercants — anglesos i escandinaus — que fa sis dies que esperen descarregar. La vaga general, al país basc, ha estat absoluta; però, en termes generals, s'ha desenrotllat pacíficament. Parlo en termes relatius, és clar. Vull dir que la vaga ha estat més pacifica que l'any 1917. Res més. Hi ha hagut morts i ferits. A hores d'ara, dia 14, l'aviació bombardeja, encara, pobles de la zona minera, considerats perillosos. Són els darrers punts de la resistència. La relativitat que remarcava no és obstacle perquè s'hagin de recollir els estralls comesos: l'assassinat del diputat tradicionalista Marcelino Oreja Elòsegui plana com un malson sobre la població sana de Bilbao, i l'incendi del palau de la Casa Salazar, a Portugalete, palau que era ple de llibres antics i d'obres d'art, ha produït una crispació violenta en els ambients burgesos i intel·lectuals. S'han cremat esglésies i s'han destruït obres tradicionals. El 1917, els homes donaren la batalla cara a cara. Per contra, la darrera revolta ha estat caracteritzada per l'astúcia, en gran part. Com a Madrid, a Bilbao s'ha tirat des dels terrats, des dels teulats, des de punts especialment escollits per assegurar la impunitat. […] De l'innombrable cabal de noticies i de matisos que recullo a tots els estaments, n'he de fer un resum. [...] Les forces del nacionalisme basc no han pas pres part en la revolució d'una manera directa; ho han fet indirectament, a través de la Solidaridad de Obreros Vascos, que depenia d'ells. Això és el que ha produït l'enorme extensió que ha tingut la vaga a Bilbao, i aquesta extensió és el que ha mort la intensitat de la mateixa vaga. Dels efectes polítics, tant se val. Els dirigents del nacionalisme basc s'han jugat la possibilitat de tenir un estatut. No han volgut escoltar cap consell. S'han lliurat a la frivolitat més inexplicable. A Catalunya, l'Esquerra ha viscut pendent dels humors d'Azaña. A Bascònia, els nacionalistes han estat un instrument fàcil de Prieto i dels socialistes. Durant tot el curs de la vaga, Prieto no ha pas estat a Bilbao. Es fàcil d'imaginar-se el pensament actual dels productors de Bilbao. Havien imaginat que el moviment nacionalista pensava en el bé del país; que ho supeditava tot als seus interessos; que estava deslligat de les vel·leïtats dels moviments revolucionaris provinents de Madrid. És en aquest sentit que l'organització obrera basca tenia simpaties innombrables. Era, a més a més, una organització que recollia els interessos dels obrers típicament bascos. Prieto i la U.G.T. recollien els altres obrers, els castellans residents, per emigració, a Bascònia. I bé: un bon dia, obrers d'una banda i de l'altra, han fallat a la mateixa hora. Deu anys d'esforços fets pel nacionalisme basc han estat jugats a una carta problemàtica, tan problemàtica que aquests interessos foren abandonats, a darrera hora, als mateixos homes contra els quals hom havia lluitat: Prieto, Azaña. Ni Prieto agrairà el favor, ni el poble basc no comprendrà el sentit de la política dels seus dirigents. No ha d'estranyar, doncs, ningú el cop fatal rebut, en els darrers esdeveniments, pel nacionalisme basc. [...]