Fa dies que el PP apunta i dispara l'artilleria del cas Koldo contra Francina Armengol, a qui es considera caça major no només per la rellevància del seu càrrec (el president o presidenta del Congrés és la tercera autoritat de l'estat espanyol, després del rei i del president del govern), sinó també perquè, al número 13 del carrer Génova, on hi ha la seu del PP pagada en B, es considera Armengol un exemplar especialment representatiu d'això que ells anomenen el sanchismo. Pot semblar-ho ara, però la realitat no és aquesta, o no ho ha estat sempre.
Per exemple: quan Pedro Sánchez va competir contra Susana Díaz per la secretaria general del PSOE (que Sánchez va recuperar contra tot pronòstic, després d'haver-ne estat expulsat de la pitjor manera), Francina Armengol –com Ximo Puig– es va acollir a la neutralitat de Patxi López, sense significar-se clarament a favor de Sánchez. I més endavant Armengol, com a presidenta de Balears, no va dubtar a discrepar públicament del PSOE (i d'un Pedro Sánchez que aleshores considerava impracticable una amnistia) en matèries com el 155, els indults i, en general, la repressió contra els independentistes catalans. Ni tampoc a denunciar l'infrafinançament de Balears fins a provocar la irritació d'un personatge proper a Pedro Sánchez anomenat José Luis Ábalos.
Sí que és cert que Francina Armengol va ser escollida com a presidenta del Congrés com a resultat d'una circumstància complexa: d'una banda, haver perdut (contra pronòstic, també) les eleccions a Balears, on ha estat l'única presidenta d'esquerres que ha governat durant dues legislatures seguides que van incloure la pandèmia, els darrers anys del Procés, etc., i que va estar a punt de fer-ho una tercera. De l'altra, com a conseqüència d'aquesta experiència de govern –que la va convertir, segurament, en la figura política més rellevant que ha donat Balears en la seva generació–, a Madrid apareixia com un actiu ben interessant per representar la nova etapa de govern d'un Pedro Sánchez que es preparava per fer el seu nou tomb, aquesta vegada cap a la doctina plurinacional, poc o gens assajada en una Espanya molt més avesada al nacionalisme monolític de tota la vida.
D'alguna manera, doncs, Francina Armengol és una figura que recorda al PP la seva amarga derrota del 23-J, novament produïda contra tota expectativa prèvia. I, per descomptat, representa (perquè hi creu) la diversitat lingüística, cultural i nacional, que va decidir fer políticament visible des del primer dia com a presidenta del Congrés, permetent que hi fossin usades totes les llengües oficials a l'Estat. Aquesta decisió va ser d'una importància enorme, certament històrica, perquè contradiu els fonaments ideològics del nacionalisme espanyol. Ni esquerres espanyoles ni independentistes catalans, però, han sabut de moment valorar-la com cal ni treure'n el rendiment que podrien. Al PP sí que ho valoren: per a ells, que es parli català, euskera i gallec al Congrés és un desafiament i una amenaça. I volen fer-ho pagar car a la seva responsable.
