Pagar és impossible
John Maynard Keynes és l’economista més conegut del segle XX. També el més heterodox i, sens dubte, aquell al qual la humanitat li deu més, tant quan va ser escoltat -Roosevelt el 1932 amb el New Deal- com quan no. El temps sempre va demostrar que tenia raó, també a Bretton Woods el 1944, quan el lideratge del món lliure ja havia passat del Regne Unit als EUA.
El 1919 va participar amb la delegació del Regne Unit en les negociacions del Tractat de Versalles, que van posar fi a la Primera Guerra Mundial. Els vencedors de la guerra, i sobretot França, que va patir una gran devastació i un milió i mig de morts, volien una compensació econòmica del Reich alemany, que veien com el causant de la guerra...
Però la guerra havia generat deutes entre els aliats per la venda d’armament i les ajudes durant el conflicte. Els creditors nets eren els Estats Units i el Regne Unit per 1.900 i 1.000 milions de lliures respectivament, descomptats els deutes del Regne Unit amb els EUA. Els deutors nets eren França, Itàlia i Rússia amb quantitats d’entre 1.000 i 800 milions. Hi havia, a més, els 2.000 milions d’indemnitzacions que es demanaven al Reich per la destrucció i el dany generat per la guerra.
La conclusió de Keynes era que aquells deutes eren impagables encara que s’ajornessin trenta o cinquanta anys. Aquells pagaments, que arribaven fins al 1970, es van deixar de pagar als anys 30.
Però el que Keynes temia no eren únicament els defaults, quan el deutor no pogués materialment pagar el seu deute, sinó les conseqüències que aquests transferiments de fons podien tenir en el valor de la moneda. Una inflació alta fa perdre valor al creditor, perquè redueix el valor del seu deute, i beneficia el deutor per la mateixa raó. Una deflació obliga a abaixar preus i per tant redueix els salaris.
El Reichsmark es va devaluar i l’economia alemanya va entrar en fallida. Aquest problema es va repetir a França, que també era un estat deutor, i el franc es va devaluar fortament. Les conseqüències econòmiques van ser negatives en el pla econòmic, però també en el polític. La pobresa que això va generar a Alemanya per l’atur i una inflació desfermada va crear enfrontaments polítics radicals, primer quasi una revolució comunista el 1920 similar a la del 1917 a Rússia, que va fracassar per l’enfrontament entre els comunistes demòcrates i els bolxevics -Rosa Luxemburg va ser assassinada-. Després, la demagògia i l’odi del nazisme, la cerca d’enemics externs i la creació de mites imaginaris, l’antisemitisme i l’ espai vital : una propaganda falsa però intel·ligent que va enganyar un poble culte com l’alemany. Ara amb Trump la història es repeteix. Llavors, França, que es volia rescabalar econòmicament dels efectes de la guerra, no ho va aconseguir. Es va accentuar l’enemistat entre França i Alemanya, res de bo per a Europa. Les accions mancades de mesura i que incorporen dosis d’absurd en generen d’altres de la mateixa naturalesa...
L’origen era en la impossible voluntat de cobrar uns deutes que per als deutors eren impagables, com oportunament havia assenyalat Keynes.
Ara Espanya deu 450.000 milions d’euros al BCE i és probable que després dels nous préstecs que es rebran per compensar la crisi sanitària del covid-19 aquest deute augmenti fins a un 50%. Si això s’hagués de tornar en 30 anys suposaria pagar més de 20.000 milions l’any. El pressupost espanyol és de 350.000 milions, i ja n’incorpora 30.000 de despeses financeres. ¿Com s’explica a la ciutadania que aquesta càrrega s’ha de mantenir al llarg d’una generació? El problema que té Espanya ara és similar al d’Europa als anys 20 i 30. Les conseqüències polítiques i socials d’aquesta situació posarien la mateixa UE en perill de desintegració i l’euro en risc. És un problema d’una gravetat extrema.
Lenin va dir que la manera de posar en perill el capitalisme és a través de canvis sobtats del valor de la moneda. L’experiència ratifica la teoria.
S’ha de trobar la manera de resoldre un problema que amb les urgències de les crisis sempre es deixa per “després”, però que amb el temps augmenta en importància. S’ajorna un deute que creix i a la fi resulta impagable. El camí és actuar de manera diferent sobre el passat i el futur. Posar el temps entre la solució per a uns, creditors, i per als altres, deutors. És a dir, acceptar que part d’aquest deute el causen els desajustos de la UE, i que no es pagarà mai; i en contrapartida, que els estats que se’n descarreguen tindran limitacions en el futur per tornar a endeutar-se però no veuran intervinguda la seva economia. Després del cas de Grècia sabem que aquesta no és la solució. En definitiva, establint un deute perpetu i sense interès, es resol un problema i es posen els mitjans perquè en el futur no es repeteixi. La solució proposada per Espanya a la Comissió és bona en les circumstàncies presents, exactament per aquestes raons.
Europa encara no té una voluntat de pertinença dels seus ciutadans que superi la identificació amb les nacionalitats tradicionals. Però la necessita, i els problemes actuals, insolubles amb mètodes tradicionals, ho demostren.
