Des de la resurrecció de Jesucrist fins a Terminator jubilat a Benidorm no s’ha vist res igual. El cas més bestial de tornada de mort a vida d’un ésser (humà, animal, sideral) és el de l’organisme dit Catalunya. Fins i tot més enllà del més enllà hi ha un més enllà nominal. Som inventors del naming. Els catalans som uns atxes reviscoladors posant nom a tot perquè necessitem dir-nos i explicar-nos, ja que vivim entre el que som i el que no som. Au, amunt. Sortiu del clot.
Al segle XIX la professió catalana amb més demanda és la de desenterramorts. Al revés. I en comptes de funerària se li posa el nom de Renaixença. Quan tothom es pensava que la llengua, la cultura, la història, els fesols de metro o la farigola borda eren morts i sepultats tornen a la vida. La ciència de la resurrecció catalana està basada en una tecnologia única: la pasta. Tot es fa amb diners. Sense calés no hi ha tornada del més enllà. Ho podeu resseguir tomba a tomba. Preguntem-ho.
Qui li paga la festa a Àngel Guimerà? Parlem de l'escriptor, dramaturg, poeta, l’ésser que més cops ha estat proposat per al Nobel de literatura sense obtenir-lo. Guimerà i el seu amic Pere Aldavert estaven tancats als baixos del número 15 del carrer Xuclà de Barcelona. Només sortien per fer una xicra de xocolata a la vora, a la Granja Viader. Sempre pencant. Tiraven endavant, ja al segle XIX, una empresa transmèdia: La Renaixensa. Setmanari i diari i editorial i xarxa-olla de grills-socials de la cosa catalana que no és morta. Els dos amics vinga a treballar i després, a la nit, l’Àngel vinga a escriure. Però la nòmina, la virolla, la posa Josep Maria Valls i Vicens (1854-1907), banquer i finançador de l’empresa renaixent.
La Banca Valls és una de les grans centrals nuclears econòmiques i amb injeccions culturals de la nostra Revolució Industrial. Del Valls i Vicens que tenia en jornal Guimerà, abans venia el pare i el padrí: Manel Valls Piqué (1786-1856) i Magí Valls Bosch (1812-1882). Espermatozous de la banca i la causa catalana (i, esclar, lleidatans, de Castellserà). La gran conclusió és que la Revolució Industrial és la que paga la revolució neuronal. No hi ha Renaixença, resurrecció, sense la pasta. Però, per a què va servir abonar tot allò?
De la nissaga Valls és… Manuel Valls, ex primer ministre francès, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i ara ministre d’Ultramar francès. És besnet de Valls i Vicens. Net de Magí Valls Martí, que va continuar la banca i l’afluixar per la cultura. Més colofons: el país l’hem de pagar nosaltres. Pagar i fer. No val pagar i no fer res, o no fer bé. Pagar, però no pagar a Valls Ultramar-Ultramort, o Xarneguismes SL. Perquè sense Valls no hi ha Guimerà. Sense els Valls no hi ha resurrecció. Diu el primer número de La Renaixensa l’1 de febrer de 1871: "Convensuts de que sols mort un idioma quant tots los que 'l parlan moren també, y sent axó del tot impossible, nos dirigirém, ab l'ajuda de tots, á que arribi al últim grau de perfecció. Lo que deu eczistir necessariament, no deu arrastrar vida fatigosa. L'idioma que en los segles catorze y quinze tant brilla, fins á esser dels mes estudiats, no's deu quedar enrera, sols per haver tristament cambiat la sort del poble que’l parla”. La vida costa diners, però la mort, i els morts, més.
