L'última crisi es va saldar amb una massiva transferència de recursos dels pobres als rics i va deixar una gran quantitat de gent a la corda fluixa. Segons dades de l'Idescat, el 26,3% dels habitants de Catalunya es troben en risc de pobresa. Amb la pandèmia la situació ha empitjorat. Però les ajudes existents són escasses, es perden en gimcanes burocràtiques i tenen problemes gegantins d'implementació.
“La renda garantida de ciutadania és insuficient per garantir una vida digna a les persones en situació de pobresa”. Aquesta ha estat una de les conclusions del recent informe de la Sindicatura de Comptes que ha avaluat l'aplicació d'aquesta prestació durant el 2018. En realitat, el mateix que han denunciat les entitats socials que la van promoure. Avui, després de quatre anys de la seva aprovació, només arriba al 10% de la població catalana en situació de pobresa.
Els problemes d'aplicació són els habituals per a aquest tipus d'ajudes i deriven de com són concebudes. Els pobres són sempre sospitosos de no voler treballar o d'"aprofitar-se del sistema". Recordem que la principal excusa per desmuntar les prestacions socials a l'Anglaterra de Thatcher que donà pas a l'era neoliberal va ser la representació de les mares solteres que rebien ajuts com a “welfare queens” –reines del benestar–. Avui aquesta percepció persisteix. Per tant, cal vigilar els pobres, imposant barreres –condicions– per a l'accés a les ajudes i desplegant un exèrcit burocràtic destinat a la seva vigilància –el cost del qual, per cert, és elevat, o el funcionariat del qual és clarament insuficient per a les restriccions de contractació–. La prestació arriba a pocs, però calen molts controladors.
Hi ha tantes incompatibilitats i restriccions de tota mena –amb la feina, amb altres subsidis, etc.– que moltes persones que la necessiten no la poden demanar o els és denegada. Això es materialitza en una quantitat ingent de documents que cal aconseguir, si s'és capaç d'entendre's amb els requisits i la tecnologia necessària per materialitzar la sol·licitud. No està a l'abast de tothom, sobretot dels més exclosos. Com més pobresa, menys possibilitats d'emplenar papers o d'impugnar una resolució negativa quan és injusta.
La veritat és que es podrien millorar aquests ajuts, per exemple, rebaixant la seva condicionalitat, o facilitant i agilitzant tràmits, encara que gran part del cost continuaria destinant-se a la vigilància. Per això cada vegada és més present en la discussió pública l'opció de la renda bàsica universal –una prestació sense condicions, per a tothom i de caràcter molt més redistributiu–, que la Generalitat provarà mitjançant la implementació d'una prova pilot. Si s'arribés a aprovar definitivament ja podríem parlar de la fi de les “paguetes” per a pobres i de l'existència d'un nou dret: el de l'existència material garantida, que hauria de ser l'origen de tots els altres.
