La paella, per exemple

D'estiu en estiu, Pilar Rahola ens recorda que la política catalana és una cosa que passa en bona part a casa seva, o si més no, a les trobades que ella organitza. Com que tampoc sembla que ningú li ho discuteixi, deu ser veritat. Després ens queixem que no se'ns pren seriosament, però el mandat aquell de Tarradellas, segons el qual l'únic que no es pot fer en política és el ridícul, sembla que no té gaire predicament avui dia. Hem d'entendre que Pilar Rahola sacrifica a la política i al bé del país el temps que li deixa la seva exigent dedicació a l'art de la novel·la, que li va fer exclamar, fascinada pels fruits de la pròpia tasca: “Una mica Rodoreda sí que soc”. Una altra vegada ningú va tenir res a dir-hi, de manera que deu ser així.

La foto de la paella d'enguany, celebrada en algun punt de la Catalunya Nord, ha dut una certa cua perquè hi apareixen una vintena de persones de bombolles diferents, que ni duen mascareta ni guarden cap distància de seguretat. Entre elles hi havia polítics com Carles Puigdemont, Lluís Puig, Toni Comín, Albano Dante Fachin o el vicepresident Puigneró: en aquest últim s'han concentrat les crítiques, lògicament, inclosa la del conseller de Salut, Josep Maria Argimon, que ha hagut de recordar allò de “tothom ha de complir les normes, i més un responsable polític”. Però quina importància tenen les normes anticovid quan el que es dirimeix és la llibertat del país? Allò que els esperits vulgars veiem com una simple paella no és tal, sinó un acte de compromís definitiu amb l'ideal, allò que se'n diu posar-hi el cos. Així ho devien entendre els que no van dubtar a divulgar la foto, la primera de totes la mateixa organitzadora o amfitriona, que va acompanyar la imatge de grup amb una prosa poètica d'alt voltatge que segurament Rodoreda hauria envejat: “Una paella d'estiu. Uns amics. Una terra. Un ideal. Una lluita. Hi tornarem!” De fons quasi podem sentir la corresponent música èpica, amb molta percussió i un cor adequat per emprendre l'ascensió als cims més desafiants.

Tot plegat és una anècdota, però la reiteració i la reincidència en un mateix tipus d'anècdotes acaba per definir alguna categoria. Les retòriques inflades i les posades estupendes en escena retraten involuntàriament la política, no tan sols de l'entorn convergent (o postconvergent, o com se n'hagi de dir), i no tan sols la política, sinó també una part significativa de la comunicació i la cultura, ara que ja tot és cultura excepte la cultura. Gent encantada d'haver-se conegut, convençuda de ser insubstituïble i de dur a terme una tasca mai prou agraïda ni reconeguda, que supleixen la falta de talent amb la intensa i meravellada contemplació de la pròpia persona o del propi personatge. No falta mai qui ho aplaudeixi, tot això, ni qui en faci objecte de devoció i de consum, ni els altaveus que amplifiquin el so del no-res fins a convertir-lo en una xerrameca que es retroalimenta de la remor somorta de les xerrameques suposadament contràries. Com més buit més solemne, perquè allò que és buit, ressona.