Hi ha un moment que surto volant. Quan arribo a la carretera rectíssima de Tornabous a Balaguer sento la rampa d’enlairament de la vida. En un compte enrere infantil passo revista als pobles com si fossin meus. Als estius compto cadires de bova. Els padrins a la fresca. Els carrers vehicles descapotables. I el sol de préssec en almívar rendit al llit de l’horitzó. Tots esperen alguna cosa. Tots esperen algú.
Els veig i recompto nàufrags domèstics amb flotadors de bova. Aleshores sempre recordo les històries aquelles de SOS de les freqüències indesxifrables dels serveis no secrets de casa. Saps? Saps aquell? Doncs no ha anat a veure els seus pares des de fa un any. Saps el de cal-no-sé-què? Amb prou feines truca a sa mare cinc cops a l’any. Saps el del cosí de ma cunyada? Sí? La que va tenir els crios amb la xeringa de l’in vitro? Ara aquell home només coneix els nets per foto i no té ni mòbil! Saps? Eh, saps?
Padrins. Avis. Iaios. Vells. Tercera-quarta-cinquena edat. Gent gran. Gran gent. Éssers. Persones. Els vam deixar morir durant la pandèmia del covid. I ara els continuem matant amb el virus de la solitud, la indiferència, el menyspreu. Confinats com empestats de plaga bíblica amb wifi. Leprosos socials de l’escorxador asocial que fabrica merda aïllant per empastifar els que els hi han donat vida. La llunyania és una sonda plena de verí que només té la pressa del gota a gota. Tapats sense llençol. Escombrats sense escombra. Arraconats sense racó. Padrins connectats a l'única xarxa social que tenen: les cadires de bova a l’estiu.
Sentiu-los parlar. Amb llengua de secà: monosíl·labs, onomatopeies. Frases de subjecte, verb i predicat de quadern infantil de repàs d’estiu. Cert, sempre hi ha algun profeta llengut amb una xerrera de raons que neden lluny, lluny, fins a l’horitzó, com mar de desesperació. Els anem ofegant, els padrins. Com aquests ofegats de les piscines, de les platges. Sents els casos a les notícies. I dius, ai! Ja veus! Pobre! Com deia mon padrí: “I com és que es va morir? Perquè era viu!!!” Són vius.
Crims. Homicidis. Assassinats. Tot en el nom del progrés. Volem dir del retrocés. S’aparta els vells. Els de 90, 80, 70, 60... ja anem arribant als 50. D’aquí a quatre dies els de 30 mataran els de 20 en nom de la vellesa prematura detectada programada pel big data de la bellesa del bé de la societat nova. Nou no és sinònim de bo. Una nova mort. Un nou cadàver pel nou bé de tots. I així. Com les escales d’una nova casa feta de graons de taüts. Distanciats, separats, desconnectats. Els allunyem malgrat que els veiem. Hi ha una edat on ningú et veu i tu ho veus tot. I també ho sents tot.
Hi ha aquella història que em van explicar. D’aquell senyor. Que no hi cabia de content quan va tenir el seu primer net. Es va engreixar i tot. Li va fer fer una cadireta de bova al nen. Cada estiu s’asseien els dos a la fresca. Pedagogia il·lusió. Allà el xiquet va aprendre tot el que necessites per respirar i expirar. El cel i la terra cada dia confonent-se com porticons oberts a una nova i antiga vida. Qualsevol lloc és bo per viure, qualsevol lloc és bo per morir... Fins que el nen un estiu ja no va tornar més. La cadireta plena de telaranys al magatzem. I aquell home va començar a coixejar. Un dia va estirar la pota, però la cadireta va continuar viva.
Les cadires de bova acostumen a tenir una vida molt llarga. 40, 50, 60, 70 anys... Duren més que les persones. Per això hi ha tants padrins, i no padrins, als estius seient amb cadires de bova a la fresca. Esperen sobreviure. I la cadira és l’únic que tenen.
