'El Padrí' i 'Ulisses' fan anys
No deixa de ser una casualitat afortunada que, en aquests anys d'aniversaris que coincideixen i gairebé se solapen (hi ha el cas reincident de Gabriel Ferrater, que “celebra” el centenari del seu naixement i a la vegada el cinquantenari de la mort, gràcies a haver pres la provisió de suïcidar-se als cinquanta), enguany faci també cent anys que es va publicar l'Ulisses de James Joyce, i cinquanta que es va estrenar El Padrí, de Francis Ford Coppola. Són dues obres que tenen poc a veure l'una amb l'altra pel que fa als seus plantejaments estètics, i totes dues han estat tan estudiades, comentades i discutides que poca cosa o res afegirem en un article com aquest. Ara bé, sí que val la pena aprofitar l'avinentesa per assenyalar el fet que l'Ulisses i El Padrí comparteixen la condició de relats fundacionals, i que alguns dels debats que han generat són en certa manera complementaris.
L'Ulisses, en efecte, ha suscitat –en diferents versions a càrrec d'autors diversos– la idea de la fi de la novel·la: segons això, després del tractament que en fa Joyce, el gènere hauria arribat al final de la seva trajectòria i ja no donaria més de si. El Padrí, sense proposar-s'ho, serveix de resposta a aquest supòsit, en la mesura que és, al capdavall, una novel·la decimonònica, i a més, un compendi d'alguns dels models del XIX: és balzaquiana, dostoievskiana, tolstoiana i fins i tot dickensiana, en els diferents trams de les tres pel·lícules que van acabar formant la història. Allò que en el primer terç del segle XX es va veure com una estació d'arribada (o una via morta), en el darrer terç ja es veu com un enllaç amb una tradició que es manté viva però que ha canviat de llenguatge artístic: de la literatura hem passat al cinema. A més, la idea del cinema com a llenguatge contador d'històries és motiu d'alguns dels principals debats estètics del cinema mateix: n'ha de contar, d'històries, el cinema? ¿No ha de ser un art eminentment visual, i per tant prescindir dels relats per centrar-se en les imatges?
Per altra banda, dèiem que l'Ulisses i El Padrí són relats fundacionals, però ¿fundacionals de què? Precisament, d'una certa idea de finitud, d'acabament. Una mirada agònica que sobrevola i domina tot el segle XX i que en el XXI no ha fet més que tornar-se, si de cas, més cínica i exasperada. Al final de l'Ulisses, el llenguatge naufraga fins a perdre la lògica i el sentit en el monòleg narcolèptic de Molly Bloom; al final de la tercera part d'El Padrí assistim a la liquidació d'un deliri de poder que ha travessat diverses generacions d'una mateixa família amb la mort del patriarca Michael, tot sol, acompanyat només d'un ca que l'ensuma quan deixa anar el seu darrer alè. El moment que la humanitat ha arribat al seu màxim desenvolupament tecnològic, a la màxima desigualtat entre rics i pobres i a la màxima capacitat de destrucció de nosaltres mateixos i del planeta, és sens dubte un moment oportú per celebrar obres com l'Ulisses i El Padrí, fites i túmuls a la vegada de la cultura occidental.
