Llegint l'anàlisi d'Antoni Bassas d'ahir em van venir al cap la famosa “conllevancia” que Ortega y Gasset, amb motiu de l'enfrontament polític per l'Estatut de Catalunya de 1932, va receptar com a fórmula per afrontar el conflicte entre Catalunya i Espanya. Són dies per recordar les seves paraules in extenso: “El problema catalán no es un problema para resolver, sino para conllevar, y solo conociendo la autenticidad del problema se le puede aplicar un contraveneno eficaz”. L'autor d'España invertebrada afegia: “Hay catalanes que quieren vivir separados de nosotros, y éste es el problema que no se puede resolver, sino conllevar. Porque si existen estos catalanes hay muchos españoles que sienten a Cataluña como un ingrediente de la Historia de España. Tenemos, pues, dos sentimientos antagónicos; de modo que pretender resolver de una vez para siempre este problema, como se dice, es la mayor insensatez. Sería hacer el problema más insoluble que nunca.” I concloïa: “Conllevarnos es nuestro dolido destino. El problema catalán es un factor continuo de la Historia de España. Lo único que podemos hacer es conllevarlo para darle en cada momento su solución mejor”. Les paraules clau, o etiquetes, serien problema, conllevar, contraveneno, catalanes, Catalunya, Historia de España, sentimientos, insensatez, destino. Quatre anys després, esclatava la Guerra Civil.
Hi ha qui sosté que la “conllevancia” d'Ortega estava en el fonament de La pell de brau de Salvador Espriu, però més aviat sembla que “l'almoina recíproca de tolerància i perdó” del poeta de Sinera sorgia com una resposta a la necessitat de no tornar a matar centenars de milers de persones. En tot cas, quan el nacionalisme espanyol d'estat decideix mostrar-se dialogant, recorre –de forma directa o indirecta– a la “conllevancia” d'Ortega, i a interpretar-la (perquè les paraules del filòsof són prou obertes i ambigües) segons bufin els vents de cada moment. Conllevar (comportar, en català: es tracta de fer comportable l'existència dels catalans, convertir-la en una molèstia que es pugui aprendre a sofrir) pot voler dir coses diferents en cada moment. En el moment present, arribats al punt a què s'ha arribat, és tirar endavant els indults. Pedro Sánchez está determinat a reprendre la “conllevancia”, i de fet ja li ho aconsellava, fa un parell d'anys, un informe del Real Instituto Elcano, un think tank amb una influència important.
El revers català de la “conllevancia” és el pactisme, que forma part de la tradició, el discurs i la praxi del catalanisme (i, per tant, també del sobiranisme, i de l'independentisme). Pere Aragonès sembla un president decidit a practicar-lo, i Oriol Junqueras li ho va avalar amb la seva carta publicada ahir en aquest diari. El pactisme català és l'intent de fer comportable el nacionalisme espanyol, convertir-lo –simètricament– en una molèstia que es pugui aprendre a sofrir. Pactisme i “conllevancia” no arriben, òbviament, a cap solució definitiva (ja ho descartava Ortega). Però poden dur a períodes d'estabilitat.
Sebastià Alzamora és escriptor
