De tothom és sabut que l'aritmètica parlamentària ha portat a determinats acostaments que, fa ben poc temps, resultaven inconcebibles. Això no és ni bo ni dolent; són les regles del joc, aquí i en qualsevol democràcia liberal. Cadascú pot avaluar o jutjar aquestes aproximacions de la manera que consideri oportuna, però sense oblidar que són democràticament lícites, a banda d'escrupolosament legals. El mateix es pot dir d'una possible amnistia: res de nou sota el sol, tant amb el PSOE com amb el PP. Que l'actual oposició qüestioni tot el que es mou també forma part del joc: la sobreactuació, l'espectacle de la decla, és un ingredient vistós de la vida parlamentària, i en general de la comèdia humana. Consti que si el PSOE hagués pres l'opció de pactar amb el PP i amb Vox, o qualsevol altra combinació que els passi pel cap, argumentaria exactament el mateix, perquè les regles del joc són les que són. Un cop dit això, però, cal fer alguna altra consideració. La primera és ben fàcil d'entendre, tot i que sovint s'oblida: l'exercici de la política depèn de l'aritmètica parlamentària, però això no significa que la política hagi de reduir-se banalment a una qüestió de sumes i restes de diputats. La segona és més delicada i té a veure amb el sobredimensionament dels partits en la vida política en detriment de la figura del ciutadà individual (val a dir que en el cas de les democràcies de matriu anglosaxona aquesta anomalia no és tan acusada). Els lectors que tenen l'amabilitat de seguir-me saben que per a mi aquest tema no és anecdòtic, sinó que representa la pitjor disfunció de les democràcies actuals.
Els pactes d'investidura entre el PSOE i altres partits plantegen un problema important: a llarg termini, les línies vermelles d'uns coincideixen amb els objectius polítics irrenunciables dels altres. Insisteixo que estic parlant del llarg termini. Ja sé que això només és un pacte d'investidura, etc. Però la resta, el futur, també s'ha de prendre en consideració per una qüestió de respecte als electors i de pura seriositat. El PSOE o el PP no renunciaran mai a la unitat d'Espanya, ni aniran més enllà d'algun servei postvenda en relació amb l'Estat de les Autonomies. Els independentistes tampoc no renunciaran a l'horitzó de la independència perquè, en cas contrari, deixarien de ser-ho. Això vol dir que, en cas de continuar plantejant les coses així, no hi ha cap punt de trobada real. Una altra cosa són les aproximacions tàctiques i/o conjunturals de cara a la investidura. Aquí podem parlar d'amnistia i de física quàntica, però no d'un acord a llarg termini relacionat, per exemple, amb un referèndum legal sobre la independència de Catalunya, l'únic que obtindria un reconeixement internacional i l'únic que compta a l'hora de ser realment independents, tret que l'objectiu no sigui transformar-nos en un bantustan o en una reserva tribal pintoresca. Tot plegat porta a considerar la naturalesa de les respectives renúncies per després poder formular, propositivament i de manera consensuada, alguna cosa a llarg termini, per modesta que sigui. Són possibles, aquestes renúncies? Potser m'equivoco, però crec que en les actuals circumstàncies no són ni tan sols imaginables. I en el cas hipotètic que es produïssin no agradarien a ningú: per a uns, alguna cosa semblant a un estat federal asimètric –no un estat autonòmic repintat– és massa poc, i per als altres és excessiu. El punt de trobada, doncs, no existeix. Des de la perspectiva espanyola, cedir en algun punt vol dir capitular; des de la catalana, cedir és desnaturalitzar un projecte polític. Com es traduirà aquesta situació a mig camí entre el pragmatisme i l'autoengany? Penso que hi ha dues opcions. La positiva fora un debat territorial en profunditat, sense censures ni autocensures. Potser no desembocaria enlloc, però almenys faria verbalitzar coses que ara no gosem dir-nos a la cara. La negativa té molt a veure amb la disfunció que he comentat abans: potser tot això només serveix per mantenir milers de càrrecs públics i, de passada, afegir-ne alguns altres mentre remenem au-dessus de la mêlée.
Em consta que una part important d'aquestes negociacions ha estat centrada en algun moment en mitja dotzena escassa de noms propis, no pas en el recorregut de determinats objectius polítics. Em consta igualment que ha prevalgut el vol gallinaci i curtterminista. Això és nefast i té un preu, conegut com a desafecció. L'espai que hi ha entre el pragmatisme i l'autoengany és molt estretet, i només permet arribar fins a la cantonada, i això si hi ha sort i no apareix algun informe falsejat que ho impedeixi.
