Qui en treu beneficis d'aquesta crisi?

Quan es produeixen situacions excepcionals d’inflació, s’acostuma a parlar de la necessitat d’un pacte de rendes en què les organitzacions socials que representen al capital i el treball, amb la benedicció governamental, estableixin acords per repartir-se'n els costos en forma d’augments salarials proporcionals a la puja de preus, alhora que es conté la facilitat per augmentar els excedents empresarials que sol facilitar un context inflacionari. Tot això, per evitar que els costos els acabin carregant els de sempre i que, a més, no s’estimuli una espiral d’inflació insostenible i constantment alimentada que acabi amb l’estabilitat necessària per fomentar la inversió i un manteniment normal de l’activitat econòmica. El pacte salarial que acaben de tancar la patronal i els sindicats a Espanya, que preveu un creixement salarial de fins al 10% en tres anys, és un element positiu en termes de pau social, però dista força de ser un pacte de rendes. De fet, és un acord d’aplicació voluntària, que hauria de servir de referència en les renovacions de convenis sectorials o d’empresa. No és, en cap cas, d’obligat compliment. Només afecta sectors i grans empreses convencionals, però una gran part de l’economia en queda fora: autònoms, microempreses, cooperatives de treball... Per altra banda, no preveu contenir l’augment continuat dels marges empresarials que el context inflacionari facilita i que, al seu torn, alimenta la inflació. Tota dinàmica d’augment de preus no sol anar correlacionada amb l’augment de costos. El que fa és crear unes condicions que faciliten l’alça i els beneficis. Es pot veure en l’augment gairebé obscè dels beneficis bancaris –el 40% de mitjana en la banca espanyola aquest últim exercici– a l’ombra de l’augment dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu; en els magnífics resultats de les corporacions de l’Íbex, o en els comptes de gran part de les empreses mitjanes o bé del sector turístic. L'estadística agregada en relació al PIB és clara: mentre que els salaris han anat baixant fins a significar només el 45,8% d’aquest indicador (quan fa uns anys hi representaven més del 50%); els excedents empresarials ja hi representen el 43,8%.

En un pacte de rendes cal que entri en joc una moderació dels marges empresarials per evitar que augmentin en detriment dels salaris i provoquin l’augment de l’IPC. Cal evitar dinàmiques d’ampliació dels cercles concèntrics de la desigualtat, amb tots els costos socials que en deriven. Aquesta contenció imprescindible no s’aconsegueix amb voluntarisme sinó amb mecanismes de control públics com els que ara intenta establir el govern central i que tant rebuig generen en l'entorn de les patronals, les quals, no ens enganyem, són partidàries d’aprofitar el context. I, igualment, els beneficis extraordinaris aconseguits en situacions de crisi haurien de tenir una fiscalitat excepcional proporcional. S’ha fet amb la banca, que ha judicialitzat el tema. S’ha oblidat aviat que van ser els recursos públics els que fa relativament poc la van salvar d’una fallida que, sense cap intervenció, s’hauria desencadenat en cascada. Els recursos públics fosos van ser ingents. Deia no fa gaire l’economista Paul Krugman, amb bones dosis de sentit comú i referint-se especialment al sector financer, que “tot el que està en perill d’haver de ser salvat, hauria d’estar adequadament regulat”.

Conèixer la naturalesa de la inflació actual és molt rellevant a l’hora de plantejar polítiques i acords per contenir-la i fer-hi front. Es tracta d'un augment de preus, energètics però també especialment dels productes alimentaris, que no prové del creixement de la demanda sinó de les dificultats de l’oferta a causa de problemes logístics: la guerra d'Ucraïna i les dinàmiques geopolítiques que hi ha anat associades. No és precisament contenint els salaris que es resoldran els problemes per importar fons d’energia o disposar de prou cereals. Ampliar o crear noves línies d’abastiment sembla la solució més adequada, a més d’establir controls específics que evitin que hi hagi qui especuli amb l’escassetat. Se sol afirmar que les crisis generen oportunitats, però només per a alguns. La majoria hi pateix.