El pacte pel català a l’escola, un exemple de bona política
Hi ha moments, dissortadament massa escassos, en què els partits polítics són capaços de substituir les línies vermelles de la intransigència per les línies verdes de la conciliació. Quan actuen així és quan fan honor a la millor definició de la política: fer possible allò que és necessari. Assolir aquest punt d’equilibri requereix que tots els participants sàpiguen renunciar a alguna cosa. També exigeix, però, que l’acord comú salvi i protegeixi allò que és essencial i nuclear.
El pacte que s’ha segellat els darrers dies entre quatre forces polítiques catalanes, les dues que formen el govern, juntament amb el PSC i els comuns, respon a aquesta manera de fer. Representa una resposta a l’altura del repte que provoquen les reiterades -i, a parer meu, desproporcionades- intromissions del poder judicial en el model lingüístic aplicat a l’escola. Tot i que han calgut setmanes per assolir l’acord, podem afirmar amb rotunditat i alegria que amb aquest consens no només s’ha fet política, sinó bona política. Que la CUP no s’hi hagi volgut sumar, tot i ser un fet negatiu, no hauria de sorprendre: la por escènica a rebre crítiques, l’aversió a assumir responsabilitats i la fascinació per l’estètica ideològica suposen un llast per sumar un partit com aquest a consensos transversals. Tampoc no es deu poder esperar molt d’un partit que va ser capaç de no votar la investidura de Jordi Turull com a president de la Generalitat la vigília que el tornessin a empresonar.
Certament, resulta molt fatigant haver d’invertir tantes energies en defensar allò que qualsevol altre país té protegit només pel fet de ser-ho: la llengua pròpia. Gairebé mig segle després d’haver mort Franco i d’haver dut a terme la transició democràtica, encara avui no es pot parlar català -ni euskera, ni gallec- al Congrés de Diputats; i encara avui els catalans hem de lluitar per defensar un model d’immersió lingüística que acumula èxits pedagògics, progressos socials i reconeixements internacionals. D’això se’n diu nedar a contracorrent.
Resulta evident que l’únic camí real per defensar amb garanties la llengua pròpia consisteix a disposar de sobirania lingüística, cultural i educativa. Tan evident com que aquesta garantia només la podrem tenir quan disposem d’un estat propi deslligat de l’ordenament jurídic espanyol. Tanmateix, tots sabem que aquest objectiu no el tenim a tocar i, per tant, mentre estiguem sotmesos a l’arquitectura jurídica d’Espanya, hem de saber moure’ns amb prou intel·ligència i coratge polítics per no posar en risc allò que és part essencial de l’ànima i de la personalitat de qualsevol país: la seva llengua. El pacte assolit aquests darrers dies anima a pensar que aquest esperit és possible i que es podria arribar a estendre a altres àmbits vertebrals de la societat.
El fet que partits independentistes i partits que no ho són es posin d’acord en temes centrals de país és tan destacable com fonamental. Un coneixement extensiu del català, a l’abast de tothom que visqui a Catalunya, representa un factor de cohesió social, de progrés individual i d’igualtat d’oportunitats. En les darreres dècades, els fets demostren que sense un model d’immersió lingüística i de llengua vehicular catalana a l’escola, una part significativa del nostre país hauria tingut més dificultats d’integració i menys possibilitats de promoció. Una societat no fragmentada i amb l’ascensor social en funcionament no hauria estat possible sense el nostre model lingüístic en l’àmbit educatiu.
Al costat d’aquesta realitat, tampoc no podem oblidar que el castellà forma part de la realitat cultural i sociològica de Catalunya. De fet, dels 7,5 milions de catalans, més de la meitat tenen arrels no catalanes, només que ens remuntem a la generació dels nostres avis. També hem de ser conscients que el coneixement de les llengües en general, i del castellà en particular, és un tresor que en un món cada vegada més interdependent anirà tenint més valor. Aquesta doble circumstància, la cohesió interior i la projecció exterior, aconsella assegurar-nos que al final de l’ensenyament obligatori excel·lim en el domini de la llengua castellana. En aquest sentit, cal recordar que l’actual model educatiu català ha garantit tant un coneixement extens i suficient del català per a tothom, com un coneixement del castellà que com a mínim iguala la mitjana que s’assoleix en el conjunt de l’Estat. Certament, tot és millorable, però d’aquí a construir la teoria que el castellà és una llengua perseguida a Catalunya hi va la fondària d’una fossa oceànica.
Per acabar, no puc deixar d’expressar un desig que per molt llunyà que sembli ens convindria molt que es convertís en realitat. El mateix consens assolit en el tema de la llengua, s’hauria de poder fer extensible a altres reptes en què ens hi juguem el present i el futur del país. Això ho deixo, tanmateix, per a algun futur article.
