La proposta de modificació de la llei de política lingüística registrada per quatre grups parlamentaris ha aixecat una certa polseguera, especialment entre l'ala més nacionalista del moviment independentista. La proposta consisteix a reconèixer que el castellà també pot ser emprat com a llengua d'ensenyament i d'aprenentatge, en els termes que fixin els projectes lingüístics dels centres educatius i sempre en relació amb l'objectiu d'assegurar el ple domini de totes dues llengües oficials (deixem ara l'occità) per part de tots els alumnes. Els qui han saltat contra la proposta troben que aquesta "claudicació" davant la pressió judicial serà la fi de la immersió, que serà la fi del català, que serà la fi (no gens gloriosa) de la nació. Una mica de reflexió serena pot ajudar a apamar millor el que es proposa.
La proposta de modificació de la LPL és sens dubte una reacció al requeriment judicial que imposa la utilització del castellà en (almenys) el 25 per cent de les hores lectives. Però vist amb més perspectiva el requeriment judicial constitueix una magnífica oportunitat per endreçar el marc normatiu en un aspecte que coixejava des de fa dècades, que és precisament el del paper del castellà com a llengua d'ensenyament.
Fa 28 anys el Tribunal Constitucional va validar que el català fos el "centre de gravetat" de l'escola catalana, sempre que això no exclogués el castellà com a llengua d'ensenyament, en virtut de la seva condició de llengua oficial i en relació amb el deure de garantir-ne el coneixement. En virtut d'aquesta no exclusió, ja fa anys que a les instruccions que el departament d'Educació envia als centres educatius s'inclou la possibilitat d'impartir continguts curriculars en castellà. El 30 de maig de 2013, per exemple, l'aleshores consellera Irene Rigau va explicar en roda de premsa que durant el curs 2012-2013 332 centres de primària (el 14 per cent) i 123 d'ESO (el 10 per cent) van fer un ús "total o parcial" del castellà en matèries no lingüístiques.
Vist des d'aquest punt de vista, el que fa la proposta de modificació de la LPL és aprofitar l'avinentesa del requeriment judicial per elevar a rang de llei una pràctica que s'ha anat desenvolupant de manera pacífica des de fa almenys una dècada, és a dir, sense controvèrsies (sembla que les famílies ho han acceptat de bon grat a tot arreu) ni efectes perversos (no s'han reportat enlloc perjudicis en l'adquisició del català per part de tots els alumnes).
Però més enllà de les avinenteses judicials i de la conveniència de recollir normativament una pràctica existent, la proposta de modificació de la LPL té una altra virtut, que és la de posar en línia el sistema educatiu català amb el de tots els altres territoris europeus que tenen dues o més llengües oficials: ras i curt, no hi ha cap territori d'aquestes característiques on una de les llengües oficials no estigui disponible com a llengua d'ensenyament.
L'alternativa a la proposta de modificació de la LPL és declarar el català com a "única" llengua vehicular del sistema, tal com demana l'independentisme més intransigent i la CUP en particular. Això ja ho va intentar una iniciativa legislativa popular de l'any 2011 que ni tan sols va ser admesa a tràmit atès el seu caràcter manifestament anticonstitucional i antiestatutari.
A banda d'aquest petit inconvenient, i posats a donar perspectiva a les coses, podríem preguntar-nos quin suport social té la proposta de la vehicularitat exclusiva del català. En la seva campanya contra la modificació de la LPL, la Plataforma per la Llengua addueix que segons una enquesta pròpia el 82 per cent dels entrevistats donen suport al model d'escola en català. Aquí hi ha una petita trampa: la pregunta que se'ls va fer no es referia al català com a llengua "única" sinó com a llengua "principal", que és precisament el que la modificació de la LPL no qüestiona. L'última vegada que una institució oficial va preguntar als ciutadans sobre com voldrien que s'organitzés lingüísticament l'ensenyament va ser l'any 1998. En aquella ocasió, quan es van oferir diferents opcions als entrevistats només el 9 per cent va triar "todo en catalán". En resum: la proposta de modificació de la LPL no només actualitza el marc normatiu, legalitza una pràctica arrelada i alinea Catalunya amb els casos comparables, sinó que és probable que també sintonitzi amb el sentir de la societat catalana en general, que accepta l'ensenyament en català però no és evident que estigui a favor de l'exclusivisme lingüístic.
