Un pacte nacional inclusiu per la llengua

Aquesta mateixa setmana el departament d’Educació del govern de la Generalitat de Catalunya ha facilitat unes dades preocupants sobre la involució de l’ús del català a les nostres escoles. Segons el conseller González-Cambray, en els últims quinze anys l’ús del català dins de l’aula ha caigut del 64% del 2006 al 46,8% actual. Més preocupant encara és la caiguda en l’ús fora de les aules, és a dir, a les activitats de grup entre l’alumnat, que l’any 2006 les feien en català el 67,8% de l’estudiantat i, ara, només el 21,4%. Més enllà de polèmiques estèrils sobre si des del govern s’ha d’intervenir en l’ús del català al pati de les escoles, una polèmica interessada que no ha fet més que estigmatitzar l’ús de les llengües als centres educatius, ens cal fer una reflexió profunda, si més no des del catalanisme inclusiu. El nostre model d’immersió lingüística, però sobretot la no instrumentalització de la llengua per part dels partits polítics, havia aconseguit un delicat equilibri d’ús bilingüe del castellà i del català que és la base del nostre sistema. 

Aquesta davallada de l’ús social i educatiu del català als nostres centres ha coincidit amb els anys més durs de la confrontació del procés independentista entre un catalanisme excloent que ens ha fet molt mal com a país i un antiindependentisme immobilista que ha intentat fer-nos retrocedir socialment i pedagògicament. Tots dos minoritaris però que sovint han arrossegat, per inèrcia, tot el país. Però no ha sigut una coincidència. És, simplement, la conseqüència de massa anys d’utilització partidista dels sectors més excloents del panorama polític de les dues llengües oficials a Catalunya. Associar la independència a la llengua catalana o la no independència a la llengua castellana és el mal més gran que li podem fer al país en termes de cohesió social. Ser independentista és tan legítim com defensar la unitat d’Espanya; el que no és legítim i no hauríem d’haver permès (haurem de fer autocrítica tots plegats) és instrumentalitzar un idioma que és de totes. Quan les llengües prenen carnet polític deixen de ser una eina de cohesió per a tot el país i s’acaben convertint en un instrument de part. Afortunadament, encara no estem en aquest estadi que seria immensament preocupant, però hi ha qui tendeix, amb el seu sectarisme i la seva posició política excloent, a transitar per aquest camí enfangat. Són els primers que li fan mal a la llengua, a la catalana i a la castellana. I fent-li mal a la llengua el que estan fent és fer-li mal al país i a la seva gent. Hem de tornar als grans consensos que tenien clar que les llengües, com a eines de comunicació entre la ciutadania, són de totes independentment de la nostra ideologia i el nostre posicionament sobre el futur polític del país. 

Podem revertir aquesta situació? I tant que sí. Hi som a temps. Podem revertir-la, tenim l'obligació política de fer-ho i cal que el govern de la Generalitat, però també el catalanisme inclusiu prenguin mesures per fer efectiva aquesta reversió. Hi ha dues mesures que són fonamentals per posar fi a aquesta situació. La primera és blindar el nostre model d’immersió lingüística. Garantir que es compleixi a tots els centres educatius, perquè és el majoritari políticament, socialment i pedagògicament i perquè s’ha demostrat exitós en els anys en què no s’ha instrumentalitzat la llengua. Però blindar el model, entre altres coses, vol dir també recuperar els recursos perduts en els anys de les retallades d’Artur Mas, com, per exemple, les aules d’acollida o les hores de dedicació dels coordinadors lingüístics dels centres. El model d’immersió permet fer un ús flexible de les llengües en funció de la realitat de cada territori, però això ha de venir determinat per un bon pla educatiu de llengües coordinat per una persona docent del centre. I la segona mesura que ens cal és un pacte nacional per la llengua des del catalanisme inclusiu. Aquest pacte nacional hauria de tenir, si s'escau, tres únics punts: evitar la instrumentalització de les llengües, deixar de polititzar l’educació per interessos electoralistes i blindar el català a totes les lleis estatals. Els representants polítics tenim molta responsabilitat sobre aquesta caiguda en l’ús social i educatiu del català i hem de practicar amb l’exemple a l’hora de revertir-la. Hem de canviar el focus d’atenció. Els centres educatius i el professorat juntament amb les famílies estan fent una gran tasca i, des de la part política, els hem de correspondre i no sempre hem estat a l’altura. Fer política vol dir solucionar els problemes de la gent i no pas crear-ne de nous. Construir una Catalunya diglòssica i amb usos desequilibrats de les llengües oficials com apunten les dades que hem conegut és crear un nou problema a la ciutadania del futur. Encara hi som a temps; som-hi!