Aquest 10 d’abril el Parlament Europeu ha aprovat el controvertit Pacte sobre Migració i Asil, que reforma el sistema d’asil i migració de la UE, després d’un llarg i ardu procés de discussió que es va iniciar el mes de setembre de 2020, quan la Comissió Europea va presentar un primer esborrany del text.
El Pacte, si bé ha estat definit per la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, com un “nou començament” per a la política migratòria i d’asil de la UE i una manera d’avançar cap a un “mètode just i pragmàtic”, és clarament discutible si el valorem des de la perspectiva de la garantia dels drets humans. Constitueix, en realitat, una continuació de l’Agenda de 2015, que intensifica les mesures de replegament i contenció, deixant de banda la millora de les vies legals i segures d’accés a Europa, que és l’única manera d’evitar les tragèdies que se succeeixen sense treva al mar Mediterrani (amb més de 20.000 persones mortes registrades des de 2014 segons les dades de què disposa l’OIM).
Des dels anys 2000, l’externalització de les fronteres i la proliferació d’instruments prefrontera s’han convertit en pilars fonamentals de la política migratòria de la UE amb els països de trànsit i origen, mitjançant la progressiva consolidació d’acords per implementar mesures de control de la sortida, detenció i deportació que plantegen seriosos reptes per a la protecció de drets de les persones migrants, refugiades i sol·licitants d’asil. Aquests acords, de naturalesa política, econòmica i militar, summament entrellaçats i complexos, impacten directament sobre les persones i sobre l’evolució de les polítiques migratòries dels denominats “tercers països”.
Entretant, sota els auspicis del govern d’unitat nacional i la Cambra de Representants de Líbia, la ciutat de Bengasi va acollir la Conferència Africana sobre Migració els dies 29 i 30 de gener de 2024, amb la participació d’institucions, d’acadèmics i d’organitzacions no governamentals de 30 països africans. Sobre la base de diverses convencions i mecanismes internacionals relatius als drets humans en general i a la migració en particular, la trobada va culminar amb la Declaració de Bengasi. Aquest document se sustenta en un posicionament explícit contrari a l’externalització de les fronteres europees al continent africà i sobretot als països de la ribera sud mediterrània, que els converteix en mers gendarmes d’Europa, amb la missió de vetllar pel tancament de les fronteres i de frenar la migració irregular.
El text advoca per un diàleg vertaderament col·laboratiu entre la UE i l'Àfrica, des d’un partenariat més igualitari i interdependent, que superi el llegat del prisma eurocèntric i colonial. Un diàleg que hauria de permetre afrontar les causes profundes dels fluxos migratoris; establir mecanismes per regularitzar la situació legal de les persones migrants africanes, i lluitar contra les màfies que trafiquen amb éssers humans i promouen la seva captació per a tota classe d’abusos, de situacions d’explotació laboral i sexual, així com de participació en conflictes i extremismes violents. I no podem obviar que l’expansió d’aquestes màfies també està relacionada amb els obstacles a la mobilitat que interposen les actuals polítiques migratòries. En definitiva, es tracta d’establir un règim migratori favorable per al continent africà, que permeti que les persones migrants puguin optar a unes condicions de vida dignes.
Com que la migració legal és definida com un aspecte essencial de l’enfocament global establert en el nou Pacte de Migració i Asil, i com que sabem que les persones migrants són fonamentals per fer front a l’escassetat de mà d’obra que pateixen unes societats europees cada cop més envellides, es fa ineludible un enfocament estratègic amb relació al continent africà. En aquesta línia, la Declaració de Bengasi recull la proposta de la creació d'una Agència d’Ocupació Euroafricana que constitueixi una plataforma per absorbir les capacitats de les persones migrants procedents de l’Àfrica, garantir els seus drets i preservar la seva dignitat.
Sense cap mena de dubte, aquesta declaració contribueix a evidenciar els obstacles que planteja l’actual governança de la mobilitat a la UE i les seves nefastes conseqüències, sobretot per a la regió mediterrània. L’obstaculització de la mobilitat de les persones cap a la UE no només posa en risc el dret a migrar i a obtenir protecció humanitària, com es fa ben palès, sinó que, des d’una lògica instrumental i pragmàtica, impedeix que les dues ribes mediterrànies puguin aprofitar totes les oportunitats que la migració genera i seguirà generant en el futur.
