Un pacte contra l'escola concertada?
Alguns agents de l'educació a Catalunya sembla que han oblidat que el març del 2019, just ara fa tres anys, es va signar el Pacte Contra la Segregació Escolar. En aquell gran acord, propiciat pel Síndic de Greuges, hi constaven les signatures del departament d'Educació, de les entitats municipalistes i dels titulars dels centres privats concertats.
La voluntat que inspirava el pacte, tal com es recull a la primera línia del seu redactat, és "la necessitat de combatre la segregació escolar amb la corresponsabilitat de tots els agents educatius". Aquesta voluntat era –i volem creure que és– compartida per tots els signants, convençuts tots ells que l'educació és un servei al país i que ha d'arribar amb equitat a tots els nens i joves, amb independència de les dificultats culturals, socials o econòmiques de cada família.
El document emfatitzava fins a 9 àmbits d'actuació per fer possible la culminació d'aquest gran objectiu, amb la superació de limitacions històriques. Des d'un nou decret d'admissió d'alumnes fins a l'elaboració de projectes educatius més compromesos en la lluita contra la segregació escolar, passant per adequar el finançament dels centres.
Aquest últim punt no hi ha dubte que és essencial perquè el Pacte contra la Segregació Escolar pugui aconseguir els seus objectius. Els centres públics podran adequar-se més o menys a la voluntat de canvi i millora en funció dels recursos que aportin el departament d'Educació o els ajuntaments. Els centres concertats, per contra, situats en el marc del pacte, depenen d'aquests recursos no només per aplicar-lo sinó també per continuar existint. Aquesta és la gran contradicció del moment actual, que l'escola concertada té la voluntat de mantenir el compromís i que, en canvi, li són vetats els recursos pactats.
Les xifres serveixen, sovint, per delimitar la realitat i per trencar miratges recurrents. En el curs 2019-2020, l'últim del qual ha facilitat informació el departament d'Educació, l'escola concertada va atendre 17.715 alumnes socialment desfavorits. L'escola pública, 48.451. És a dir, el 27% la concertada i el 73% la pública. Així doncs, uns percentatges molt propers a la relació entre centres concertats i centres públics existents i, per tant, totalment allunyats de la idea que l'escola pública concentra una proporció més gran d'alumnes vulnerables.
D'altra banda, i gràcies a l'estudi que va permetre elaborar el pacte, l’atenció d'aquests alumnes havia de quedar garantida, en el curs actual, amb una aportació de 988 euros per alumne. Uns diners –parlem d'un total de 17.504.191 euros a l’any– que no han arribat mai a l'escola concertada i que han posat molts centres contra les cordes.
Paral·lelament, tenim ara la promesa que els centres on més d'un 10% dels alumnes matriculats siguin socialment desfavorits rebran una subvenció. Si el seu import és com el del curs passat, cosa que encara no sabem, representarà uns 8 milions d'euros en total, és a dir, menys de la meitat de la suma compromesa al principi.
Però la realitat és encara més complexa si analitzem com s'arriba a aquest 10% d'alumnes amb necessitats especials, el mínim necessari per poder accedir a l'ajuda. En primer lloc, només es comptabilitzen aquells alumnes que arriben al centre informats pel departament d'Educació, en un procés restrictiu, lent i que no sempre culmina. En segon lloc, el pressupost que s'hi destina és una partida tancada, de manera que els teòrics 988 euros de subvenció per atendre cada alumne el curs passat es van convertir en 600, una xifra molt inferior als 1.600 euros de mitjana, que és el cost –no cobert pel concert– d'un alumne en un centre concertat.
Fidels al seu compromís social i en aplicació del Pacte Contra la Segregació Escolar, els centres han anat reduint la seva oferta de places convencionals per poder atendre aquells alumnes socialment desfavorits que els assigni el departament d'Educació. El seu nombre augmenta cada curs i, de forma inevitable, la falta d'ajudes complica, cada vegada més, la viabilitat econòmica dels centres.
Els diners que deixa d'aportar l'administració –malgrat haver-s’hi compromès– són un gran obstacle per poder complir el pacte. Els centres concertats ho han de suplir optimitzant les seves despeses, amb la supressió de les de manteniment i les inversions, o recorrent a les pòlisses de crèdit.
Aquesta situació tan injusta genera seriosos dubtes sobre la voluntat que tenia el departament d'Educació quan va impulsar un programa tan atractiu com era el Pacte Contra la Segregació Escolar, un compromís col·lectiu que ens va arribar a il·lusionar a tots i pel qual hem lluitat amb dents i ungles.
La que havia de ser una eina per dotar el país d'una educació basada en l'equitat sembla que, a causa de l'incompliment d'una de les parts signatàries, s'ha convertit en un arma de doble tall que pot ofegar l'escola concertada. Arribats a aquest punt, la qüestió que se'ns planteja és si, en lloc de signar un pacte per afavorir l'equitat a l'educació, allò que realment es va segellar va ser un pacte contra l'escola concertada.