Pacte CDC-ERC: ¿restar o sumar?

1 . CLARIFICACIÓ. El pla per la independència signat per Convergència i Esquerra Republicana té la virtut de ser clarificador. Ara ja sabem que hi haurà eleccions el 27-S i que el president Mas i el seu partit es comprometen sense ambigüitat amb la independència. L’especulació sobre les raons ocultes dels diferents actors són recurrents en el debat polític. S’han fet moltes elucubracions sobre les maniobres tàctiques del president, sobre l’ús del discurs sobiranista per consolidar-se ell personalment i per salvar el seu partit del tràngol de la impostura pujolista, amb la certesa que, a l’hora de la veritat, Convergència retornaria a l’ordre com sempre. Doncs bé, la independència encapçala el pla de Convergència i Esquerra i el president lliga la seva sort al resultat de les eleccions del 27-S. Si perd un munt d’escons i a més no suma majoria absoluta amb els seus socis, no li quedarà mes remei que anar-se’n a casa.

La data escollida per a les eleccions, que el pacte signat ahir vol convertir definitivament en plebiscitàries, em sembla un error. Hi havia dues opcions millors: haver-les convocat quan el govern espanyol va prohibir el 9-N, en lloc de la consulta, i segurament no s’hauria produït la baixada psicològica d’aquests darrers mesos, o ajornar-les per després de les eleccions espanyoles, quan el batibull que hi pot haver al Parlament espanyol podria afavorir els interessos sobiranistes. Però estava clar des que el president va donar una data que la paraula, per a ell, és més important que l’oportunitat.

El pla vol trencar la dinàmica negativa en què havia entrat el secessionisme i marca una treva en el bloc sobiranista per les municipals. Queda sobreentès que convergents i republicans s’atorguen la prioritat com a aliats de formar majories allà on calgui sumar per tenir l’alcaldia. Aquest acord implícit és evident que afavoreix Trias a Barcelona i deixa en una incòmoda posició Bosch: mai ningú ha guanyat unes eleccions des de l’oposició sense presentar-se com a alternativa a l’alcalde sortint.

Tanmateix, el pacte deixa en evidència la dificultat del sobiranisme per governar els temps i per avançar amb solidesa cap al seu objectiu: sembla que es vagi passant del “com més millor” al “pocs, però autèntics”, i, quan s’entra en aquest pendent, la desfeta està garantida. Més encara quan es tracta d’un procés d’independència, d’un país que no té ni aliats internacionals ni poders econòmics que li facin costat en la seva aventura, i quan només es té una arma, el vot de la ciutadania, que a més per ser guanyadora necessita una amplíssima majoria. De moment, a cada nou pacte es perden uns quants llençols. Pel dret a decidir eren molts (tots els partits menys Ciutadans i el PP) i per la independència ja només en queden dos, o tres si hi comptem la CUP. Alguna cosa falla en aquesta estratègia. I el que falla és la pressa. Aquest és l’altre error d’aquest pacte. Altra vegada un termini: 18 mesos per a la independència. Una altra promesa de frustració. Un procés de secessió és una cosa extremadament complicada, que trobarà resistències infinites i més en un país que només la vol si és a bon preu. I queda molta acumulació de capital polític per fer. Es podria interpretar d’una altra manera: juguem-ho tot a una carta, al 27-S. O surt o ens n’oblidem per una temporada. No crec que sigui la intenció dels convocants, però podria acabar sent el resultat. Això, si d’aquí a llavors no s’inverteix la inèrcia: cal tornar a sumar aliats, no restar-ne.

2 . FANTASIA. Les eleccions andaluses han tornat una certa calma a les elits madrilenyes, en el sentit que veuen el bipartidisme tocat, però, en cap cas, el sistema amenaçat. De manera que alguns ja dibuixen un règim a quatre partits principals, amb Ciutadans com a falca per al PP o el PSOE, segons convingui. Per fi, diuen, el govern de Madrid ja no dependrà dels nacionalismes perifèrics. I en especial de CiU. En el moment àlgid de l’independentisme, el nacionalisme català pot perdre el pes i la influència que havia tingut al Parlament espanyol. Però s’equivoquen a Madrid si pensen que amb això tenen resolt el problema. En aquest sentit, el pacte CDC-ERC ve a recordar que la qüestió independentista està viva. I que si s’apaga no serà pel que passi al Parlament espanyol, sinó pel que decideixin els catalans el 27-S.