Tornar als orígens. Retorn a la boina. Aquesta ha sigut la conclusió (espontània o no, no ho sabem) que ha pres l'entreteniment espanyol en aquests anys d'inseguretat nacional-identitària.
L'estrena fa uns dies de la cosa aquesta de Cuerpo de élite és una baula més de la cadena que lliga l'Espanya contemporània a la de Paco Martínez Soria, Bé, ara ja la podem definir com l'Espanya de Paco Millennial Soria. Un cinema juvenil ple de tòpics regionales, de señoritas cañón, de protagonistes espabilaos que resolen sempre la trama amb un es que en este paííííís...
Espanya va provar en el seu temps de ser moderna i no se n'ha sortit. Durant uns anys, els últims 70 i als 80 i acompanyada pel miratge glamurós d'Almodóvar, la comèdia va esdevenir urbana, enginyosa i àcida. Espanya era Europa i anava al ritme del món.
Jo no sé si ha sigut la crisi o què, però el jovent s'ha cansat i ha optat per viure en una Spain is different que es mira a si mateixa. La fi de la violència va afavorir decisivament que els bascos fossin els líders de la tendència new garrulism amb la nissaga dels Apellidos i la sèrie Allí abajo.
Ara el gènere arriba a la comèdia d'acció. Com si fos una pel·li de Marvel dirigida per l'amo de les llaunes Litoral, aquesta mena de Patrulla Ñ recull el millor del cinema boinaxplotation: el basc verro, l'andalusa trempada, el gallec encantat, el madrileny pinxo i el català titafreda (el fantàstic Jordi Sánchez com a encarnació de Saza tot esperant un Berlanga que el posi a vendre porters automàtics).
És el que es coneix com a Doctrina Campofrío (pels anuncis de Nadal d'aquesta empresa xarcutera), una sentimental i inofensiva exaltació d'uns valors que solen ser rurals, senzills, cutres, entendridors, pretecnològics però autèntics. A Espanya res funciona però la gent és maquíssima (i es menja molt bé).
Però posats a viure de l'estereotip, millor tornar als orígens i recuperar el fantàstic Antonio Garisa fent de president de la Generalitat a Las autonosuyas d'Ozores. No pateixin, segur que en tindrem un remake, amb Concha Velasco cantant-li a Puigdemont: "Yo soy un presi, un presi yeyé". L'espanyolada rules!