Fins i tot Joan Mascaró, traductor dels textos místics hindús i un dels pensadors més importants que té el pacifisme dins la cultura catalana del segle XX, admet la necessitat de recórrer a les armes per aturar algú com Hitler (i tampoc li hauria semblat malament que algú les hagués fet servir contra Franco, en comptes d'esperar que morís de vell dins el llit). Joan Mascaró no era cap pacifista de boqueta i sabia de què parlava: la Guerra Civil el va obligar a exiliar-se al Regne Unit, on va ser professor a la Universitat de Cambridge, i des d'allà va patir els estralls de la Segona Guerra Mundial: vull dir que, quan parlava de guerra, sabia de primera mà de què parlava. I per això mateix havia arribat a la conclusió que, davant de l'ofensa violenta, la resposta mai no ha de consistir en més violència, perquè aleshores caiem en l'espiral que va descriure Gandhi, un dels referents de Mascaró: “Ull per ull i dent per dent, tots acabarem bornis i esdentegats”. Ara bé: per això mateix, perquè de vegades l'espiral ja s'ha format i cal estroncar-la, reconeixia que en, casos concrets, no veia una altra sortida que l'ús de la força.
Salvador Espriu, un altre autor no sé si del pacifisme però sí de la reconciliació (la demanava de forma implícita a La pell de brau, i explícita a Primera història d'Esther), ofereix tanmateix un altre argument que dona cabuda a la violència, com a recurs excepcional en situacions que també ho són. Es tracta d'una violència ad hominem, entesa com un mal menor enfront d'un altre mal molt més gran. Ho expressa, precisament, al poema 46 de La pell de brau: “A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai ha de morir tot un poble / per un home sol: / recorda sempre això, Sepharad.” Espriu escrivia aquests versos pensant en el dictador Franco, però és una lectura aplicable a tota situació de guerra i opressió organitzada al voltant d'un tirà. La violència com a recurs excepcional per retornar a la pau, única forma de vida i de govern en què és possible la llibertat. El poema continua així: “Fes que siguin segurs els ponts de diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills. / Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats / i l'aire passi com una estesa mà / suau i molt benigna damunt els amples camps. / Que Sepharad visqui eternament / en l'ordre i en la pau, en el treball, / en la difícil i merescuda / llibertat”.
La pregària dels tres versos finals és clara: la llibertat és una conquesta, “difícil i merescuda”. El pacifisme és, al meu entendre, la més difícil i exigent de les ideologies, i per això no és reductible a eslògans i a actituds que tan sols cerquen desmarcar-se dins l'enrenou polític a costa d'un extra de demagògia, com la d'Unides Podem en negar-se a enviar armament a la resistència ucraïnesa. Cert que no cal mostrar el ridícul furor guerrer de la senyora Cuca Gamarra, del PP, però ara és un d'aquests moments en què no s'ha de permetre que mori tot un poble per un home sol.
