Paciència estratègica
Davant de problemes tan complicats en l’esfera internacional com la guerra civil a Síria i el programa nuclear de Corea del Nord, l’administració Obama va advocar per la paciència estratègica. La idea era ben simple: donat que no hi havia cap acció immediata que amb elevada probabilitat pogués millorar la situació, era millor mantenir el màxim nombre d’opcions obertes i esperar que una finestra d’oportunitat s’obrís en el futur. Aquesta posició va ser àmpliament criticada per l’oposició i per part dels comentaristes experts en afers internacionals. Al capdavall, mentre tu no fas res, l’oponent sí que actua. Per tant, és possible que mentre tu exerceixes paciència, la situació vagi empitjorant. Aquesta crítica és ben raonable, però cal destacar que l’administració següent ha abandonat explícitament aquesta posició pacient i els resultats han estat força decebedors.
La lliçó d’aquest exemple és que davant de situacions complicades de difícil solució, sempre cal preguntar-se si esperar és millor que exercir una opció immediata amb resultats molt incerts. L’independentisme, tant l’institucionalitzat en partits i organitzacions com el del carrer, es troba ja fa un temps davant d’aquesta dicotomia. Cal esperar o cal actuar, i en els dos casos quina és la millor manera de fer-ho?
Considero que la situació actual demana tenir paciència estratègica, per tres raons importants. Les eleccions al Regne Unit han deixat un panorama de crisi constitucional i territorial. Els partits independentistes han avançat tant a Escòcia com a Irlanda del Nord i demanen altre cop el dret a decidir sobre el seu futur institucional. Com en el cas català, aquesta agitació política no és en direcció a l’aïllament sinó que té vocació profundament europeista. Els estatus futurs d’Escòcia i Irlanda del Nord, per tant, són una peça important de les negociacions sobre el Brexit que ara s’han de tornar a obrir. En la propera dècada, davant la demanda de nous referèndums, la Unió Europea s’haurà de tornar a posicionar respecte a l’admissió o retorn d’aquests territoris a la comunitat continental, en un context molt diferent del de l'any 2014.
La segona raó ve donada a més curt termini. La decisió del TJUE sobre Junqueras obre un seguit de preguntes processals i polítiques que s’han de resoldre a mitjà termini. ¿Algú admetrà que el judici del Tribunal Suprem no s’hauria hagut de fer? ¿Què implica això per a la llibertat de moviments dels líders polítics catalans? ¿És possible que la incertesa judicial doni marge polític a Pedro Sánchez pel que fa a relaxar la via repressiva?
La darrera raó és que la geomètrica política a Espanya ha tornat a generar una situació en la qual els partits independentistes són essencials. Això vol dir que exercir la paciència estratègica no implica no fer res de res –cosa molt difícil davant la realitat de repressió, presos i exiliats–. Al contrari, entrar en diàleg amb el govern central ha de servir per millorar l’statu quo alternatiu. A ningú se li pot escapar que qualsevol govern central factible que no passi per un pacte amb el centreesquerra espanyol seria complicadíssim per al dia a dia a Catalunya. Crec que aquesta consciència és àmpliament compartida i explica que els partits a favor d’una nova aplicació de l’article 155 obtinguessin només sis dels quaranta-vuit escons en joc aquest novembre.
Així doncs: esperar, negociar i donar suport des de fora al govern espanyol permet simultàniament evitar un govern alternatiu altament perniciós, reduir la repressió, entrar en diàleg pel que fa a qüestions importants d’autogovern i judicialització del conflicte i guanyar temps pel que fa a la resolució de la situació entre el Regne Unit, la Unió Europea, Escòcia i Irlanda del Nord. Al mateix temps, aquesta estratègia permetria obrir un període de reflexió interna a Catalunya, cosa també necessària per trobar consensos que apleguin més de la meitat de la població.
Evidentment, la mateixa crítica que es va fer a l’administració Obama es pot fer ara. ¿Qui ho diu que la repressió no augmentarà, o que el diàleg donarà cap fruit digne de menció? Ningú ho pot garantir. Però encara és menys plausible que hi hagi accions unilaterals rupturistes que puguin millorar la situació, més enllà de permetre una sortida temporal per la legítima indignació acumulada. Qui sostingui que s’ha de córrer el risc d’acabar amb un govern de dretes a Madrid ho hauria de dir obertament i explicar quins beneficis justifiquen aquesta loteria. Jo no els veig i, per tant, donada la incertesa dels plans alternatius, crec que ara cal exercir paciència estratègica.